Joves a Solidaritat

20 01 2011

 

Amb la creació de Solidaritat Catalana per la Independència, i els resultats obtinguts a les darreres eleccions, s’ha iniciat en el si de la coalició un procés d’estructurització interna per tal d’organitzar el partit, tant a nivell territorial com a nivell nacional. Aquest procés ja ha començat amb la celebració de congressos regionals i comarcals, i acabarà el proper 20 de febrer amb la celebració d’un Congrés Nacional. Però no només s’està produint una organització territorial, sinó que també sectorial, i a Solidaritat el jovent té molt a dir.

Des de finals de desembre els i les joves de Solidaritat hem iniciat un procés intern per decidir democràticament i amb la participació de tots els militants de 16 a 30 anys quin camí volem recórrer. Hem de començar del principi que Solidaritat és més que un partit, un moviment polític. Crec que hauríem de fugir de les clàssiques estructures d’organització de partit gran – partit petit (com fan la majoria de partits amb les seves joventuts) i optar per una formula que tingui clar que només hi ha un moviment, una sola maquina que necessita el màxim de potència per assolir els objectius marcats, sense que això exclogui la possibilitat d’una coordinació juvenil.

Cal evitar, com succeeix a les joventuts tradicionals, la creació d’una superestructura piramidal infinita de càrrecs orgànics, fent creure als i les joves amb responsabilitats internes que existeixen lideratges, quan la capacitat de decisió realment recau en tot el partit mare i en un o dos militants joves, assumint aquestos el rol d’un fals lideratge delegat. Per la meva experiència pròpia, els partits mare intenten fer creure a les seves joventuts que tenen poder polític propi, quan realment només els ofereixen engrunes per a que estiguin distrets i no facin gaire soroll.

Si com a joves volem influir i ser tinguts en compte (cosa que ja passa), crec que la millor manera és practicar l’Entrisme a les estructures de Solidaritat Catalana. Hem d’anar al gra, deixant-nos de lluites caïnites per unes estructures juvenils intermediàries buides de poder polític, i fer un pas endavant assolint responsabilitats orgàniques al moviment que realment importa que funcioni. Això vol dir que aquells joves que creguin que estan capacitats per una determinada tasca haurien de presentar-se als diversos processos congressuals de Solidaritat.

D’aquesta manera assolirem un doble objectiu. El de ser influents obtenint capacitat de decisió real en les polítiques portades a terme per Solidaritat Catalana i la de creació de nous quadres polítics. Però la formació no ha d’acabar aquí. Enlloc de destinar esforços a mantenir unes estructura orgànica juvenil s’hauria d’invertir més temps en fomentar la formació política dels i les joves de Solidaritat, per anar fomentant cada cop més aquest Entrisme per part d’aquells joves que realment tinguin per objectiu influir políticament, i no només ostentar un càrrec polític al partit.

En el si de Solidaritat la meva mentalitat és la d’un militant més, sense tenir en compte si sóc jove o no. Si mai he d’ocupar un càrrec de responsabilitat vull que sigui gràcies a la confiança rebuda pel conjunt de la militància a causa de la meva feina feta fins ara i de la que puc oferir, i no perquè s’han reservat unes petites quotes de poder als joves per tenir-los contents i calmats. Si no volem repetir els errors dels partits tradicionals, crec que hem d’aplicar la meritocràcia al partit per evitar l’arribisme de possibles aspirants prematurs al poder, i el filtre no ha de ser un altre que els Congressos i Assemblees de Solidaritat basats en la democràcia interna.

I ja hi han joves que han donat exemple.

Anuncis




Aquesta és la nostra democràcia

15 10 2009

Cada dia només llevar-nos ja decidim. Quina roba ens posarem, que esmorzarem o quina emissora de ràdio triem al cotxe de camí cap a la feina. En una societat lliure, ningú pot fer que canviem les nostres decisions o preferències: d’entre diferents opcions escollim aquella que creiem que ens aportarà major satisfacció. En unes eleccions fem això, votem un partit o altre pensant que la nostra tria és la més oportuna.

Ara a Europa s’obre una nova escletxa a l’hora de decidir i que genera il·lusió. Des d’Escòcia fins als Països Catalans, passant per Flandes, milers de ciutadans demanen el dret democràtic a decidir en referèndum el futur de la seva nació. Volen alçar la veu per dir si volen continuar com estan ara, o esdevenir un nou Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea.

Alguns diran, tal i com fa el PSOE, que aquesta demanda no és constitucional. D’altres ciutadans creiem que no es tracta de respectar o no un text de fa més de 30 anys, que la majoria de nosaltres mai hem votat. Allò que importa és saber que pensa la gent d’avui sobre els temes que l’afecten i que es discuteixen. I un d’aquests temes és el futur del nostre país: continuar essent una part del Regne d’Espanya, que ja sabem com les gasten, o esdevenir un nou Estat europeu.

Per això el passat 13 de setembre la vila maresmenca d’Arenys de Munt va realitzar un referèndum preguntant a la seva ciutadania que havia de ser Catalunya: part d’Espanya o ser lliure. Aquest ha de ser el nostre model de democràcia: no tenir por a preguntar a la ciutadania que pensa i que vol, i actuar en conseqüència. Si penseu així, estigueu atents als propers dies a la convocatòria de reunions per començar a decidir que volem ser de grans.

(Publicat al Plaça del Pou d’octubre)





Delatar al PSOE, poble a poble.

24 06 2009

Hi ha una sentencia fusteriana que m’agrada molt, que anteriorment ja vaig comentar. L’il·lustre suecà deia que ell només era unitari amb aquells que lluitaven al seu costat. Entenent que aquesta lluita no era altra que la llibertat social i nacional dels Països Catalans, i que si estan al seu costat és perquè comparteixen uns objectius comuns pels que val la pena deixar-se de sectarismes i unir forces.

És per això que em sorprèn la situació actual de l’independentisme. Potser deu ser perquè, malgrat els anys que portem en la cerca d’uns Països Catalans lliures, no hem acabat d’aclarir un parell de coses. L’objectiu independentista pel qual exercim la nostra militància política i la identitat dels enemics polítics actuals que ens impedeixen assolir aquestes fites socials i nacionals.

Per resoldre aquest segon aspecte, l’independentisme ha d’assumir un nou paper, lleig però necessari, el de delator. Fa uns anys vam arribar a presentar com a simpàtics al PSOE, avui ja hem vist que és un llop amb pell de xai. Ara és necessari, que des del municipalisme, s’interrogui i qüestioni l’ideari, la praxis i la militància política dels 4.857 regidors i regidores del PSOE als Països Catalans.

Que des dels Plens de les viles i ciutats del país se’ls posi contra les cordes. Que quan un poble no es pugui permetre per motius econòmics fer noves guarderies, obrir nous centres de salut o construir equipaments i habitatges socials, els representants locals de l’independentisme facin veure a la ciutadania que això és culpa de l’espoli fiscal al que ens tenen condemnats el govern espanyol de torn, ja sigui del PSOE o del PP.

Potser ja és l’hora de perdre les manies i dir les coses pel seu nom. Aquests regidors i regidores del PSOE potser a la França de la Segona Guerra Mundial serien titllats de col·laboracionistes. I en una situació de crisi com l’actual és encara més necessari denunciar aquells que són copartíceps de la situació que patim, des de totes les institucions, començant pels Ajuntaments, la institució més propera al ciutadà.

Enfront això, els delegats de Zapatero als pobles del nostre país tenen dues opcions. Entossudir-se en la seva militància al PSOE per defensar el nacionalisme espanyol que ordena retallades econòmiques amb conseqüències socials per la ciutadania catalana. O evolucionar, rectificar i passar a militar a l’esquerra independentista en benefici de la gent que més pateix la crisi als Països Catalans. Arribats a la situació d’asfíxia actual, això és el caixa o faixa.





Tossuts d’Altafulla (I)

25 05 2009

Euromed, 07:34 del matí. No ha passat ni un quart d’hora que ja estava a la cafeteria del tren, enfilant un part del corredor del Mediterrani, de Castelló de la Plana a Tarragona. Un parell de diaris no tenen lector: La Razón i El Periodico. El primer de la pàgina 14 a la 23 té un estudi electoral on dona com a vencedor al PP amb 23 eurodiputats per 21 al PSOE. El formatget es completa amb 2 escons per la Coalició per Europa i 1 per l’Europa dels Pobles-Verds i un altre per UpyD… més endavant tota la ratzia contra Iniciativa Internacionalista.

Toca pegar un cop d’ull a El Periodico. Pàgina 6, un article ocupa tota la plana ve a dir que “L’independentisme creix, però s’atomitza”. L’escrit acaba amb una sentència digna de tenir una segona part. Sigui quina sugui la sentència del Tribunal Constitucional respecte l’Estat del Principat, tot sembla indicar que l’independentisme tindrà una nova efervescència. Des dels 90 Esquerra aposta per l’independentisme, i sembla que el  darrer procés estaturi a començat a fer despertar el fervor sobiranista a CiU i ICV, cadascú amb el seu tempo.

Tot això ho he preferit traslladar aleshores a l’espectre polític local, a nivell nacional millor no ho toco, prefereixo parlar de persones que conec. Per una banda tindriem l’Alasà que des de fa anys predica l’independentisme al ple, i sembla ser que aquesta legislatura si més no el cap de llista ecosocialista, Francesc Farré, va acompanyar-lo a l’adherir-se a la plataforma de regidors sobiranistes Decidim.cat… tot i que l’altra regidora d’ABG no se jo si l’autodeterminació figura com a preferència a la seva agenda. PP i IDEAL serien els unionistes, potser a titol personal algú s’apuntaria al nou Estat, però a nivell global els Independents liderats per en Josep Maria Perez vindrien a ser com Ciutadans, crec jo.

Arribem a CiU, on representa que haurien de votar a favor de les mocions independentistes… però sorprenentment al Ple d’abril hi van votar en contra. Potser el paper de convergents (o d’UDC…) sobiranistes a Altafulla el juguen millor la gent d’AUPA, que si que van votar a favor d’aquesta esmena. Arribem ara a una cruïlla interessant i determinant, tan pel país com per Altafulla. Porten anys remenant les cireres i saben què és això de governar. Tot i coneixer de primera mà el maltracte rebut des dels governs espanyols de sempre, encara ara el vot dels socialistes és d’obediència espanyola, tan els liders del PSOE als Països Catalans com els cabdills socialistes altafullencs…





Ocupació, divisió, assimilació. (i II)

25 03 2009

A les sucursals del PSOE, PP i IU als Països Catalans, en major o menor mesura ja els va bé la supervivència de l’actual Statu Quo, essent compensats per l’amable ordre actual de rotació de cadires entre ells, de col·locació laboral dels respectius fidels al sector públic i de quotes de poder que els asseguren uns magnífics sous, normalment en correlació amb el grau de complicitat amb l’Estat espanyol.

Però aquells que creiem en un altre horitzó polític nacional, des de CiU fins al Bloc i el PSM, passant lògicament per Esquerra (…prou sectarismes per favor…), i vist el succeït els darrers 5 anys amb els diferents processos estatutaris i les conseqüents reaccions, manipulacions i insults a la cara del Govern espanyol, fa falta posar en practica allò que tan prediquem: evidenciar la renuncia i mort de l’Autonomisme. Ho torno a dir: posar-ho en practica.

Això vol dir deixar de ser partits salvavides al Congrés espanyol. Que quan el PSOE o el PP es trobin amb problemes a qualsevol cambra, aleshores d’anar a oferir-se a ajudar per miserioses contraprestacions, el que s’hauria de fer és posar-los pals a les rodes tal i com ens fan ells de forma continua i sense cap tipus de remordiment. Si estem pel que estem, per un nou horitzó, mitjançant la col·laboració amb els partits espanyols no assolirem aquest escenari. Només des de la confrontació i tensió política, democràtica i pacifica podrem assolir els nostres objectius.

Ens van voler fer creure que amb bones formes, des del respecte i amb la voluntat necessària no hi hauria cap problema en assolir determinats plantejaments polítics. Però ja hem vist que fan: Ibarretxe al banc d’acusats amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i l’Estatut del Principat al Tribunal més partidista i tutelat de la Unió Europea, prèvia retallada a les Corts espanyoles. I tot perquè amb la unitat d’Espanya, no s’hi juga. Aprofitem la conjuntura política i forcem la paralització del seu Congrés. No es tracta de salvar-los la pell, es tracta de que si Zapatero ha de caure als taurons, que hi caigui… o se l’hi fa l’espenta final, que de tan en tan un plaer d’aquestos va bé pel cos.





Ocupació, divisió, assimilació. (I)

20 03 2009

De ciutadans als Països Catalans n’hi han uns 13 milions. Uns governats per la Generalitat, ja sigui la catalana o la valenciana, d’altres per un Govern balear i els seus Consells Insulars, mentre que les comarques més occidentals, a la Franja depenen del Govern d’Aragó i les de més al nord, a la Catalunya Nord, estan sota el jou centralista francès. Els andorrans, més afortunats, gaudeixen d’un Estat propi. Així doncs, el que hauria de ser el nostre Estat, el tenim ara per ara esquarterat… i crec que no dic cap novetat.

Aquesta situació fa massa anys que dura, massa segles, i això els Estats espanyol i francès bé que ho saben i ho aprofiten. Primer ocupació, després divisió i finalment assimilació. O dit d’altra manera, primer 25 d’abril de 1707 i 11 de setembre de 1714, després la instauració d’una divisió territorial espanyola com ho són les províncies cap al 1833, i finalment el procés de creació de l’Estat de les Autonomies que predica la Constitució espanyola del 1978.

Però és en aquest darrer punt, en les Autonomies, on els nacionalismes i independentismes com el català hi han caigut de quatre potes en el que realment, com deia, és tot un procés d’assimilació. La creació, i acceptació, d’unes estructures institucionals com la Generalitat  acaben esdevenint una trampa més dels governs espanyols per a que alguns  partits nacionalistes, potser també independentistes, acabin acceptant el que no deixa de ser una estructura més de l’Estat espanyol, administrar quatre misèries i alegrar-se profundament de poder-ho governar.

És per això, que arribats al punt polític actual, tan els Governs autònoms com els seus Estatuts d’Autonomia, juntament amb la llaminadura què és una recompensació salarial significativa per als alts càrrecs d’aquets governs, entre d’altres, són un obstacle més per assolir la llibertat de la nostra nació. Barallar-nos per un millor finançament, el traspàs de noves competències o el reconeixement del català al Congrés espanyol, per posar uns exemples, no és res més que perdre el temps en allò que hauríem de destinar més força,  la independència d’aquest país per assolir així una societat més justa.





Bilbao o Brussel·les.

25 02 2009

El proper divendres al ple ordinari de l’Ajuntament d’Altafulla, Esquerra-AM presentarem 3 esmenes: una sobre el dia de la dona treballadora, una altra en defensa de les festes del foc i una tercera per la internacionalització del dret a decidir a tenir un Estat propi pel poble català. De les tres crec que los dos primeres seran aprovades sense gaires dificultats, però la tercera esmena, redactada per l’entitat Deumil.cat, ens mostrarà de quin peu calça cada partit, o regidors i regidores, del ple. Per exemple, si naveguem per la xarxa veurem que l’ex-alcalde Francesc Farré esta inscrit al manifest de càrrecs electes pel dret a l’autodeterminació Decidim.cat, però no la seva companya Marisa Mendez-Vigo… i en Jano Francino? D’altra banda si anem al perfil del Facebook de la regidora socialista Cristina Magriñà veure’m que forma part del grup “Vull poder dir que sóc de CATALUNYA, no d’Espanya al FACEBOOK!”, i en canvi tinc entes que l’alcalde Gené és més de la corda del Fontxo, per la utopia aquella de l’Espanya federal pluriguai, i el seu vot per tant serà negatiu.

Com és logic, Josep Maria Alasà hi votarà a favor, així com suposo que també ho fara en Juan Alberto Spuch de CiU. El regidor d’IDEAL, l’amic Pèrez, crec que ell votaria a favor, però la gent del seu partit potser el farà triar per l’abstenció. El mateix d’AUPA, tot una incognita… mentre que el vot més clar de tots serà el del PP, un no clar. Però d’on surt aquesta iniciativa de Deumil.cat? És una entitat sense cap vinculació partidista que el proper 7 de març a organitzat una manifestació a Brussel·les a favor del Dret a l’Autodeterminació dels Països Catalans, amb l’objectiu d’assolir la xifra de 10.000 persones a favor de la causa sobiranista, cridant al cor d’Europa per l’autodeterminació catalana. Com hi anirà tota aquesta gent? En cotxes particulars, autobusos organtizats i avions de baix cost.

Però mentrestant ens trobem que el PSC també organitza autobusos, però no per anar a Brussel·les, sinó per anar a Bilbao a un mitin de José Luis Rodriguez Zapatero, aquest personatge que incompleix les seves promeses, se’n riu del govern del Principat i té 25 diputats del PSC a Madrid que li diuen si a tot sense alçar la veu. És per això que animo a tots i totes les regidores del ple a que votin a favor de la moció presentada pel grup d’Esquerra, ja sigui per convicció nacional o bé per reclamar el que li pertoca a la ciutadania dels Països Catalans per tal d’assolir un benestar social, posat en perill per l’executiu socialista dirigit des de Madrid. D’això tracta la política, de definir interesos… que preferim, anar a fer la pilota al ZP o demanar poder decidir per nosaltres mateixos?