A 2.966 vots de l’èxit

12 12 2010

A les passades eleccions del 28N a la demarcació de Tarragona ens vam quedar a res de poder enviar a l’Hèctor López Bofill cap al Parlament. Els 10.546 vots obtinguts per Solidaritat Catalana per la Independència ens deixa amb una bona sensació al cos, però amb un regust agredolç al veure que ens vam quedar a les portes d’obtenir un diputat. Ara almenys sabem que ho tenim a tocar.

Estic segur que hi han 2 factors claus pels quals no hem pogut assolir l’objectiu de treure un escó per Tarragona. El més important d’ells ha estat el tsunami convergent que jo almenys no esperava tant potent (dels 93.000 vots del 2006 als 120.000 del 28N) posant més difícil assolir un primer diputat, factor que s’ha accentuat a l’augmentar la participació a la demarcació fins al 57%, quan la majoria d’enquestes donaven una participació del 52%, i nosaltres obtenint participació.

El segon factor és la presència, legitima, de Reagrupament. Des d’un primer moment tenia clar que traurien uns 2000-3000 vots (n’han obtingut 2.873) i que aquestos serien determinants per a nosaltres… com finalment ha passat. De sempre, Reagrupament al Camp de Tarragona havia estat Albert Pereira i a Terres de l’Ebre la cap visible era na Caritat Garcia. Amb ells dos a Solidaritat la força dels seguidors del Doctor Carretero a la demarcació era molt menor que a la resta del Principat. Si afegim el potencial com a candidat independentista de l’Hèctor López Bofill enfront un candidat reagrupat totalment desconegut, la fortalesa de Solidaritat era més que evident.

Si Reagrupament hagués estat conscient d’això i de la seva força real (un 0,9 a Tarragona) que era força previsible, per patriotisme i dignitat crec que haurien d’haver retirat la seva candidatura, i amb un “efecte unitat” segurament avui a la demarcació de Tarragona hi hauria un altre diputat independentista, permetent a Solidaritat Catalana formar Grup Parlamentari. Lamentablement sabem que no va ser així, i la realitat és encara més dura per ambdós partits. Els vots són els que són i no hi ha més.

Però tornant a Solidaritat, assolir un 3,41% (per damunt de Ciutadans i a 5.000 vots de ICV) és un bon resultat. Més si mirem els bons percentatges de vot obtingut a capitals de comarca com el 7% de Valls, i els 6% de Montblanc i Falset. D’altra banda el sorgiment de Plataforma per Catalunya ens ha fet quedar massa enrere a comarques com el Baix Penedès o el Baix Ebre. També la resistència d’Esquerra a Terres de l’Ebre (tot i desplomar-se al Camp de Tarragona) ens ha allunyat del nostre primer escó.

Però com deia, aquests més de 10.000 vots són una bona base per una formació d’uns 3 mesos (a la demarcació de Tarragona la coalició va néixer més tard) i que de ben segur abans del 28N no havia entrat a totes les llars del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. A les properes eleccions catalanes, ara ja si amb una major presència als mitjans de comunicació (el debat i l’entrevista al candidat a TV3 de ben segur que ens podrien aportar els 2966 vots que necessitàvem), segurament que des de les nostres comarques ens podrem sumar a la festa solidaria com cal i no sentir allò de “llastima de Tarragona“. En la persistència està l’èxit!

Anuncis




Altafullencs candidats a Solidaritat

3 09 2010

Al llarg d’aquest estiu l’independentisme ha patit un efecte “bola de neu”. Diferents esdeveniments l’han anat engreixant, arribant al punt de que si abans havia certa timidesa a fer pública la condició de sobiranista per una part de la societat, avui la nostra opció política potser està en el punt àlgid de desacomplexament. Hem sortit de l’armari, tot i que encara en falten.

Ja sigui per la feina pedagògica de les consultes sobre la independència, les bufetades del Tribunal Constitucional a la voluntat catalana (amb la conseqüent manifestació del 10J) o la violència política per part del PSOE i el PP (“tanto monta, monta tanto”) contra la Generalitat, la proclamació de l’Estat Català sembla estar més aprop que mai. I això, lògicament pot provocar canvis en l’arc parlamentari del Principat.

Fa 4 anys ja es van donar símptomes del procés d’autodeterminació amb la irrupció de Ciutadans al Parlament, una resposta ideològicament radical de l’espanyolisme, però massa tímida, enfront la creixent onada independentista. Inclús sectors de CiU, PSC i ICV cada cop parlen més de “sobirania”, “dret a decidir” o “independència”, també però amb certa timidesa, comprensible sigui dit de pas.

D’altra banda tenim l’independentisme convençut, representat en dues branques, amb una Esquerra de tarannà governamental i caut, i la opció de Solidaritat Catalana, que recull aquella il·lusió independentista del 2003 i l’actualitza al 2010, presentant-se desacomplexadament independentista, amb l’objectiu de proclamar l’Estat català, tant per dignitat nacional com per posar solució a l’actual crisi que provoca tants estralls socials.

He de reconèixer que participaré en el projecte de Solidaritat. Inicialment no volia adherir-me, però vaig tallar les meves vacances polítiques, que vaig començar al juny, al veure que al Camp de Tarragona qui està al davant, entre d’altres, són l’Albert Pereira i l’Hèctor López Bofill, amics de fa temps que dissabte votaré a les Primàries de Solidaritat, perquè el nostre Parlament es mereix gaudir de la tasca d’aquest dos independentistes d’esquerres del Camp.





ZP a cops de cap

31 05 2010

Pegant cabotades, el moment aquell en que un està mig adormit i va fent cops de cap per aguantar-se en peus i no caure. Aquesta és la imatge que em ve al cap quan penso amb les mesures contra la crisi del govern espanyol. Si les primeres mesures van ser contra funcionaris públics i pensionistes, aquesta setmana la nova víctima del Partit Socialista són els ajuntaments.

Dilluns passat el govern espanyol va sorprendre a tots els municipis a l’aprovar, a cop de “Decretazo”, que els Ajuntaments no podrien demanar crèdits a llarg termini (els que es necessiten gairebé sempre) fins a les portes del 2012. La data d’entrada en vigor era dimarts 25 de maig, l’endemà. Amb aquesta mesura contra la institució més propera a la ciutadania, molts ajuntaments (Tarragona, Reus, Valls…) es van veure obligats a celebrar plens extraordinaris pel mateix dilluns per aprovar crèdits de forma urgent per assegurar-se de poder prendre mesures per aquest any i el proper.

Podríem dir que els bancs (els grans culpables de l’actual crisi financera) la tarda de dilluns van fer els seu propi agost, quina paradoxa, ja que el marge de negociació (d’hores) era molt curt, i per tant, les condicions han estat més dures del normal. Però aquest era el millor dels casos. El pitjor de ben segur que era pels municipis més petits que per qüestions tècniques no podien celebrar plens extraordinaris i negociar amb els bancs la concessió de crèdits, i més d’un alcalde ja veia com es passaria tot el 2010 i 2011 sense fer res, sense poder lluitar contra la crisi en l’àmbit local.

Però, per sort o per desgràcia, el govern socialista és una caixa de sorpreses. Dimarts al matí, després d’haver provocat insomni a centenars d’alcaldes i regidors, la noticia era el “Decretazo”, però no pels efectes d’aquest, sinó per l’entrada en vigor que es llegeix al Butlletí Oficial de l’Estat: 1 de gener de 2011. Fonts de Moncloa s’afanyaven a dir que “per error” es va anunciar que la nova mesura contra la crisi entraria en vigor dimarts 25 de maig. Un error al calendari és pensar que avui estem a dijous quan estem a dimecres. Equivocar-se de més de mig any és un altra cosa.

És incompetència. És un Estat que no para de donar símptomes d’ineficiència, de no saber detectar què és allò que el mata, com l’existència de ministeris inútils (el d’Igualtat, Habitatge o Cultura) per tenir transferides aquestes competències a les Comunitats Autònomes, o continuar donant gran part dels Pressupostos Generals de l’Estat a Defensa. Enlloc de buscar solucions el govern espanyol, suposadament d’esquerres, carrega el mort a qui menys s’ho mereix: a les classes populars.

Vist el panorama, poques solucions es poden posar damunt la taula. La moció de censura que alguns plantegen de poc serviria, ja que passaríem d’un govern socialista amb actuacions pròpies de la dreta europea o un govern conservador amb ganes d’aplicar les classes de neoliberalisme americà, és a dir, acomiadaments, privatitzacions i menys serveis socials públics.

L’alternativa des del punt de vista social, d’esquerres i català és clara, i més després de que Zapatero digues dimecres que Espanya no avançarà cap a un model Federal. Si realment volem garantir la cohesió social i sortir de la crisi, la millor eina és crear el nostre propi Estat del Benestar, sense intromissions des del govern de torn de Madrid que sempre veu Catalunya com la seva gallineta dels ous d’or. Aquells que s’oposin a la República catalana, l’única eina que ens garanteix a hores d’ara els drets socials adquirits, serà per nacionalisme del caspós, l’espanyol.





Llei del cinema

11 02 2010

Aquestes darreres setmanes la tramitació de la Llei del Cinema de Catalunya ha anat agafant un to més polèmic, amb tancament patronal inclòs, i amb la única oposició parlamentaria de PP i Ciutadans. Però realment amb qui s’han de concentrar els esforços  per fer veure els aspectes positius de la nova Llei és amb els espectadors, els beneficiaris finals de l’aprovació de la nova Llei.

Entre la majoria de forces polítiques està clar que s’ha de posar punt final a la situació d’injustícia actual: 97% de pel·lícules en castellà per un 3% en català. Ara és l’hora de posar punt final a la imposició actual que només permet l’existència d’un idioma, el castellà, a les sales de cinema de Catalunya i garantir la llibertat de triar.

Sovint els detractors de la presència del català a les sales de cinema diuen que ningú vol veure a la gran pantalla Clint Eastwood o Angelina Jolie en català. Afirmació curiosa, si més no perquè no s’ha pogut demostrar mai. D’altres creiem que el català pot capgirar la situació actual a les sales, cada cop més de capa caiguda, fent augmentar l’afluència del públic si s’ofereixen films en català o VOS.

Potser ja és hora que els empresaris d’aquest sector observin l’èxit del català en  el sector privat, quan fa uns anys es creia que era impossible introduir la nostra llengua: RAC1 emissora lider d’audiència o el 45% de les vendes de El Periódico són de la edició catalana. De fet, segons el darrer Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ens diu que el 84% dels ciutadans estan d’acord en trobar-se als cinemes els dos idiomes oficials a Catalunya.

Aquesta nova Llei ha de canviar la concepció actual que tenim del cinema, apostant ja per la igualtat entre català i castellà, i introduint la Versió Original Subtitulada a les sales de cinema. Obrim la porta al cinema europeu més enllà de les pel·lícules de les ‘majors’ americanes. No ens ha de fer por reclamar tot això, que per alguna cosa paguem l’entrada, i com es sol dir, el client sempre té la raó.





Suborn nuclear

25 01 2010

Aquests darrers dies torna a estar damunt de la taula un debat molt recurrent que cada 3 o 4 anys és motiu de controvèrsia a Catalunya. Ja fa temps que el govern espanyol està allargant dir on es situarà el futur cementeri de residus nuclears o MTC. Actualment hi ha dues viles candidates: Yebra (Castella-La Manxa) i Ascó, a les Terres de l’Ebre.

Totes dues viles tenen en comú un passat o present nuclear, i per això des del govern espanyol se’ls considera com els llocs ideals. Ara bé, al govern de ZP sembla ser que s’ha fet seu el caciquisme que denuncien al PP compra vots a Galiza o a les Illes Balears. Ara no els desagrada la idea, quan es tracta de comprar amb mil i una sucoses subvencions a l’Ajuntament d’Ascó, governat per CiU, i amb viatges a Holanda a la població.

Però si últimament, des de les files del PSOE, no s’estan enfotent-se prou de Catalunya, només faltava veure al President de Castella-La Manxa, José María Barreda, al capdavant d’una manifestació anticementiri nuclear a Yebra, assegurant que Ascó és la vila idònia construir la nova peça atòmica. Tot un artista el president castellanomanxec: el que no vol per ell, que s’ho mengin els altres.

A Catalunya el PSC continua movent-se en l’ambigüitat. Damunt de la taula hi ha una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya rebutjant l’ATC, però el mateix President Montilla passa la pilota al petit consistori ebrenc, per allò del principi d’autonomia local. Però entre línies el missatge és un altre. Com a baró del PSOE no pot molestar de nou als “compañeros” de Madrid.

Això comporta ignorar les reclamacions d’Esquerra i ICV, un cop més, que potser ja va sent hora que posin en dubte públicament, i amb conseqüències, la fidelitat dels socialistes amb els interessos de la societat catalana. El MTC afecta a tothom, no només a Ascó, i és un error deixar la decisió al seu Ple, que amb els temps que corren, complicats per les arques municipals, acceptaran de bon grat prostituint el territori a canvi dels beneficis d’ENDESA d’una setmana.

Com passa últimament, aquesta problemàtica ens porta a preguntar-nos de qui depèn el poder, i de nou la resposta és que la Generalitat no en té. Curiosament aquí sembla ser que si que hi ha la possibilitat d’una negociació bilateral, en aquest cas entre el govern central i Ascó. Catalunya i el seu govern, com ja ens estan acostumant, no compta per a res.





Som un poble democràtic

2 09 2009

El proper 13 de setembre, Arenys de Munt donarà tota una classe de democràcia a l’Estat espanyol. Aquesta vila del Maresme realitzarà un referèndum, després de que així ho aproves el seu Ple municipal, on es preguntarà als i les arenyenques “està vostè a favor de que Catalunya sigui un Estat sobirà, social i democràtic?”.

Ràpidament tot l’espanyolisme ranci ha reaccionat. Des del partit feixista La Falange Española de las JONS, que ha organitzat un manifestació pel mateix dia de la consulta popular, fins a El País, que dedica una llarga noticia al petit poble maresmenc amb cert to mofeta.

Però aquí no acaba la reacció dels espanyolistes, més pròpia d’una criatura que no pas d’un Estat que presumeix de 30 anys de democràcia. La Fiscalia de l’Estat espanyol, en un intent més d’intentar que el referèndum no es realitzi, a prohibit l’ús de qualsevol edifici de l’Ajuntament d’Arenys de Munt… problema que té fàcil solució: fer-ho a un altre local.

Aquesta consulta democràtica en un país pacific ha estat promoguda per una associació que ha comptat amb la complicitat dels regidors AM2000-EPM, Esquerra, CiU i la CUP. El socialistes per la seva banda, va abstenir-se, al·legant que no és un tema local. Aleshores, que algú, del PSOE a poder ser, m’expliqui perquè quan hi ha un atemptat, tots els plens de Catalunya voten mocions en contra dels actes terroristes.

Però més enllà de llegir discursos demagògics de l’esquerra i dreta espanyola, val més la pena veure quines personalitats del país donen suport a la consulta. L’ex-president Maragall, la periodista Empar Moliner, el jurista i altafullenc Hèctor López Bofill o l’escriptora Isabel Clara Simó, entre d’altres.

A més, hi ha una serie de pobles del Principat que ja s’han interessat en continuar les passes d’Arenys de Munt i realitzar el seu propi referèndum. A Altafulla potser ens ho hauríem de pensar de sumar-nos en aquesta consulta i celebrar-ne una, doncs el debat sobre el naixement d’una futura República Catalana o la continuïtat de l’actual Regne d’Espanya està damunt la taula.





Quan ZP aznareja.

10 04 2009

Sempre s’ha dit que d’Aznars n’hi va haver dos. El de la VI legislatura, anant pactant amb CiU i PNB, essent poc bel·ligerant i arribant a parlar català en la intimitat. Però amb la majoria absoluta obtinguda l’any 2000 tot això va canviar i el PP, amb Aznar al capdavant, va apuntar el timó cap a la dreta i l’espanyolisme ranci. Només fa falta recordar el faraònic PHN, la reforma educativa de la LOU o la simbòlica reforma de les matricules on s’abandonava el distintiu provincial per homogeneïtzar amb la E estatal. Però Aznar s’ho podia permetre, és més, ho podia fer, doncs tenia una majoria absoluta de diputats conservadors que l’hi donaven suport.

Ara Zapatero sembla seguir l’exemple d’Aznar. Una primera legislatura simpàtica, per encarar una segon mandat més dur amb les autonomies que s’atreveixen a fer reclamacions. L’exemple més clar d’aquest gir el tenim amb la darrera remodelació del govern espanyol, que un any després de formar-se ja necessitava de reformes, on hi destaquen dues figures: Manuel Chaves, president del PSOE i ja ex-President de la Junta de Andalucia. i Ángeles González Sinde, presidenta de l’Academia Espanyola del Cinema.

Per la seva part, Gonzalez Sinde ens mostrava fa un temps la seva carta de presentació al firmar el Manifiesto por la lengua común i assegurant que la marginació del castellà a Catalunya era un fet real. Aquest personatge serà Ministra de Cultura de l’Estat espanyol. Mentrestant, i per si no n’hi havia prou, Manuel Chaves serà Vicepresident tercer i Ministre de Cooperació Territorial, ministeri que en paraules del President Zapatero servirà per “cohesionar Espanya” i tindrà la tasca de desbloquejar estisores en mà el finançament autonòmic, vaja, una perla per a la Generalitat.

I ja que el govern espanyol tenia la maquinaria engegada, la Vicepresidenta De la Vega ha fet un advertiment clar: “Hem de passar d’un Estat reivindicatiu a un Estat cooperatiu”. És a dir, deixar-nos de discutir la xifra del finançament autonòmic per a callar la boca i continuar “cooperant” mantenint l’espoli fiscal als Països Catalans. Tot mentre Zapatero s’oblida del detall que Aznar mai va preocupar-li, que esta en minoria parlamentaria a Madrid. Però hi haurà algú disposat a salvar al PSOE a les Espanyes…

… i llençar-lo als taurons?