No oblidar les arrels.

22 03 2009

Recordar és bo, és necessari exercir la memòria i fer un repas d’aquelles cosetes que et van passant i escrivint les pagines de la vida. Al ser el primer independentista de casa, o més ben dit, el primer en tenir interes i en participar en política, d’anecdotes curioses que et fan tornar enrere en el temps, en tinc unes quantes. Si més no, que d’un avi castellà i amb un petit passat falangista n’acabi sortint un net a favor de la independència dels Països Catalans militant d’Esquerra, ja té el seu què.

Hi ha un moment en que s’inicia el procés de trobada, de saber qui és qui. En el meu cas va ser senzill, per casualitat, una simple estelada a la meva habitació va fer entendre al yayo que el nano discrepava, “¿Eso es una estelada, no? ¿Eres de los del Carod, eh?” va preguntar-me mig somrient. Clar que tot no havien de ser xocs frontals. Si ell ja va ser fill de ferroviari que va continuar l’ofici, el dia que va veure’m treballant entre trens crec que va fer-li gràcia aquest punt en comú, que jo també fos un fill de ferroviari, que ni que fos a l’estiu, estigues en un món que havia estat la seva vida i l’apassionava. I això volia dir quatre generacions de Molinera passant per la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, de les calderes de vapor al TAV, passant per les mercaderies i el Port de Tarragona.

Més enllà dels trens, l’home tenia altres coses. Ja fos anar a Tortosa a comprar embotits, passar el temps a l’hort de Mont-roig o anar al taller per recordar el seu primer ofici de jove a Yanguas de Eresma, fuster. Per Tarragona també hi treia el cap per el cinema de l’antiga Audiència, a la Plaça dels carros a jugar a escacs o a les exposicions dels Tinglados del Moll de Costa. Aquí va ser on a la pregunta de ma germana, quan aquesta no aixecava un pam de terra, de qui era Van Gogh el yayo va respondre amb contundència “Un tio muy listo”, clar que si. Que coi, ell també n’era de llest: bé que va fer de casar-se amb la yaya, valenciana, excel·lent decisió, n’estic segur! Llàstima que marxes massa aviat i sense avisar…

I bé, arriba un punt on potser una generació ja ha ensenyat tot el mínim necessari als petits de la família, una nova etapa marcada per la complicitat i la confiança. De tu a tu. Potser per això el yayo va trucar-me el dia abans de les eleccions espanyoles del 2008 per fer-me una pregunta “¿A quien voto mañana?“. Després d’insistir-li en que votes a aquells que ell creia que s’adaptaven a la seva forma de pensar, hi tornava. “Tu entiendes mas que yo de política, y confio en ti… ¿a quien votaras?”. La resposta us la podeu imaginar. “¿Y al Senado?”...ufff.

Però havia una cosa que no anava bé. Parlant amb ell el problema es feia evident, ja que el dia que vaig presentar-li la Laia, es veu que ja la coneixia “Si, si es la hija de un ferroviario!“, el que fallava era la memòria. Va començar a quedar-se uns dies a casa, i un dia que m’esperaven a casa per sopar a l’arribar i dir-li que venia d’una reunió d’Esquerra va contestar tot content “Ah! Yo el otro dia tambien fuy a una reunión del partido, de Falange”. De la dècada dels 40 al 2008 en segons. Al poc temps el metge va diagnosticar alzheimer i en 15 dies va anar fent una evolució negativa: no reconèixer la família, no parlar, no recordar… no viure.

Divendres al vespre es posava fi a aquesta malaltia, lamentablement potser era la millor opció. Està clar que és el que quedarà en la nostra memòria, la prova és aquest escrit: 4 paràgrafs de bons moments i un breu final pel desenllaç. Contigo creo que era la única persona con la que hablaba castellano siempre, me era natural, quizá por aquello que decía Salvador Espriu de que quien olvida sus orígenes, olvida su identidad. I jo no penso oblidar d’on vinc, ni a tu ni a la yaya.

Anuncis

Accions

Information

8 responses

22 03 2009
sbagudanch

És essencial aprendre a situar-nos al món per analitzar la realitat amb un bon coixí de crítica i amb el pòsit familiar de l’experiència sensible. Felicitats Jordi 😉

22 03 2009
nachocorredor

Molt bon post, Jordi.

22 03 2009
conxin tieta

m’agradat molt.

22 03 2009
Roger

Vinga ànims Jordi, el teu avi i el meu tenen moltes similituds! 🙂
Sort i endavant!

22 03 2009
Maiol Sanaüja

Contra l’alzheimer, els qui quedem, sí que tindrem memòria!

Una abraçada ben forta i tendre, amic.

24 03 2009
Sèrvul

Hola Jordi, sento no haver pugut assistir al funeral del teu avi, el mes sentit condol de Marisol i meu, anims.
El Cant dels Ocells, perfecte elecció, però ara cal que neixin flors a cada instant.
El escrit…., be es nota que esta fet amb el cor.
Els vallencs diem, pit i amunt !!!.
Petons de Marisol, Marc, Anna i Sèrvul.
Salut

26 03 2009
Josep Arias

Jo de tu, n’estaria molt orgullós. I és el que val, perquè et queda molta catenària per alimentar-se i rodar. Ell, al cel sia, estarà tan orgullós com tu d’ell.

28 03 2009
quim amoros

Feia dies que no entrava al teu bloc Jordi, i… no havia llegit aquest post, t’haig de dir que es un post entranyable, emotiu i que diu molt de com ets de sensible tu.
L’Alzheimer es una malaltia progressiva i irreversible que fa cada cop mes invalidant a les persones grans fins el punt de no reconèixer als seus éssers mes estimats. Jordi per lo que dius el teu yayo era un gran home, recorda’l tal com era, perquè quan pensis en ell, ell estarà amb tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s