Ocupació, divisió, assimilació. (I)

20 03 2009

De ciutadans als Països Catalans n’hi han uns 13 milions. Uns governats per la Generalitat, ja sigui la catalana o la valenciana, d’altres per un Govern balear i els seus Consells Insulars, mentre que les comarques més occidentals, a la Franja depenen del Govern d’Aragó i les de més al nord, a la Catalunya Nord, estan sota el jou centralista francès. Els andorrans, més afortunats, gaudeixen d’un Estat propi. Així doncs, el que hauria de ser el nostre Estat, el tenim ara per ara esquarterat… i crec que no dic cap novetat.

Aquesta situació fa massa anys que dura, massa segles, i això els Estats espanyol i francès bé que ho saben i ho aprofiten. Primer ocupació, després divisió i finalment assimilació. O dit d’altra manera, primer 25 d’abril de 1707 i 11 de setembre de 1714, després la instauració d’una divisió territorial espanyola com ho són les províncies cap al 1833, i finalment el procés de creació de l’Estat de les Autonomies que predica la Constitució espanyola del 1978.

Però és en aquest darrer punt, en les Autonomies, on els nacionalismes i independentismes com el català hi han caigut de quatre potes en el que realment, com deia, és tot un procés d’assimilació. La creació, i acceptació, d’unes estructures institucionals com la Generalitat  acaben esdevenint una trampa més dels governs espanyols per a que alguns  partits nacionalistes, potser també independentistes, acabin acceptant el que no deixa de ser una estructura més de l’Estat espanyol, administrar quatre misèries i alegrar-se profundament de poder-ho governar.

És per això, que arribats al punt polític actual, tan els Governs autònoms com els seus Estatuts d’Autonomia, juntament amb la llaminadura què és una recompensació salarial significativa per als alts càrrecs d’aquets governs, entre d’altres, són un obstacle més per assolir la llibertat de la nostra nació. Barallar-nos per un millor finançament, el traspàs de noves competències o el reconeixement del català al Congrés espanyol, per posar uns exemples, no és res més que perdre el temps en allò que hauríem de destinar més força,  la independència d’aquest país per assolir així una societat més justa.

Anuncis

Accions

Information

One response

21 03 2009
Quim Amoros

Jordi posem les cartes damunt de la taula i declarem la independència de Catalunya. Es molt fàcil no? Hi ha dos maneres de fer-ho, el Parlament de Catalunya que es la cambra representativa del poble de Catalunya en sessió solemne vota i declara la independència de Catalunya, hi ha majoria qualificada nacionalista-independentista per fer-ho, o bé des de el Govern català del que formeu part, es procedeix a convocar un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s