Enveja sana.

30 06 2006

Ahir vaig arribar de Roma, una ciutat que m’agrada, malgrat que sovint passejant-hi arribis a pensa que estat a Catalunya, per la semblança mediterrània. Però una cosa que tenim que ens diferencia és el fet de ser quelcom en aquest món, m’explico. Dilluns a la tarda, mentre estava a la parada de bus de la Basílica de Sant Giovanni, mirant el caòtic tràfic de la zona, tots els conductors van començar a pitjar els seus clàxons. Una estona abans havia parlat amb un dels policies que vigilava l’entrada de la Basílica, i portava una radio a la mà: com mig país estava escoltant l’Itàlia – Austràlia.

Al moment vaig entendre que el so dels clàxons volien dir que Itàlia s’havia classificat. En pocs minuts van aparèixer molt cotxes i motos amb grans banderes italianes i moltes colles d’amics amb la “tricolore” i cantant ves a saber quins himnes. En aquell moment vaig tenir un gran sentiment d’enveja, de la sana, però enveja malgrat tot. Tota aquella gent podia celebrar la victòria de l’equip que representa la seva nació. La gent que estimem i creiem en la nació catalana tenim prohibit poder emocionar-nos, ja sigui en esdeveniments com un Mundial de futbol o uns Jocs Olímpics. Som molts els que ens agrada l’esport però que quan arriben les grans competicions entre nacions, no podem cridar consignes en favor de la nostra selecció nacional, doncs ens la prohibeixen.

Jo al veure aquella gent, molta de la meva edat, em van venir ganes de comprar una bandera italiana, anar a Piazza Venezia i unir-me a aquella festa que hi havia celebrant la victòria italiana. Volia ser membre d’una nació amb Estat propi, en aquell moment vaig adonar-me de la lacra que representa Espanya per a els Països Catalans, són el tap que evita fer-nos veure al món.

També voldria dir-vos que el propietari de l’apartament que varem llogar quan va preguntar-nos de quin lloc érem, jo vaig dir que de Catalunya “non spagnolo!”… dimecres, per problemes amb la factura varem tornar a parlar amb ell i aquest va trucar als de la agencia. Em va fer gracia el fet de que ell va presentar-nos al de l’agencia com Sono catalani, non spagnolo, che prende l’offesa!” (Són catalans, no espanyols, que s’ofenen!) mentre m’aixecava el dit polze en signe d’aprovació…

Sono catalani, non spagnolo!

Anuncis

Accions

Information

2 responses

7 07 2006
Ricardo Bonilla

Quan vas anar a l’agencia et van demanar cap document per fer la reserva de l’apartament?

7 07 2006
Jordi

No, amb la transferencia bancaria inicial va haver-hi suficient. Segurament em voldras sortir amb el “cuento” de que en els documents oficials hi posa que sóc “espanyol”…

… com ja he reflexat en aquest article, som el que pensem i mostrem, i no allo que ens diuen i obliguen a ser.

Jo a tu no t’obligo a ser independentista, per respecte (això que tan us agrada dir als “populars”), deixem ser el que jo vull.

Gracies per entrar al bloc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s