www.jordimolinera.cat

27 04 2011

Després de bastant de temps pensant si canviar-me a algo més maco, he volgut aprofitar les properes eleccions municipals per mudar-me de bloc.

Ja podeu trobar tot el que penso a www.jordimolinera.cat. Ens continuem llegint i comentant!





Entrebancs i esperances

4 03 2011

Les (petites) maquinaries dels partits altafullencs ja fa setmanes que estan en marxa preparant les properes eleccions municipals del 22 de maig. Qui més qui menys, ja ha començat a preparar la llista o té clar qui serà la o el candidat a l’alcaldia. D’altres encara estan decidint si es presentaran per estar al Ple de la legislatura vinent. Si voleu seguir els esdeveniments de la política local us recomano que trèieu el cap per Altafulla Confidencial, que sembla que ha tornat, i amb ganes.

Alguns, com ja vam comunicar fa un parell de setmanes, estem treballant per tal de que les gairebé 600 persones que van votar Sí a la independència el passat 25 d’abril no es trobin orfes de partit d’aqui 3 mesos. Es pot donar la paradoxa de que després de la legislatura on l’independentisme ha marcat més l’agenda política, en quedi fora de l’Ajuntament. I això té conseqüències reals. Que onegi la bandera espanyola per la Festa Major o la Diada Nacional, o que el cinema que organitza l’Ajuntament sigui només en castellà en són petites proves.

És per això que creiem necessària, més que mai, la confluència en una sola llista de les diverses organitzacions i personalitats independentistes del poble. Penso amb la gent d’Esquerra que va introduir l’independentisme al Ple l’any 1999, de Solidaritat amb la frescor que representa, dels considerables sobiranistes amb experiència municipalista que corren pel PSC i CiU, o amb les desenes d’activistes independentistes d’AltafullaDecideix. Senzillament per no veure com ens apliquen aquella màxima de Joan Fuster “Tot política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, i aquí és on els independentistes hem de fer front comú per des del nostre punt de vista particular però àmpliament compartit, oferir solucions i idees en la governabilitat d’Altafulla. Però perquè una nova llista, netament independentista?

Hem de tenir en compte que alguns candidats ja confirmats dels partits suposadament catalanistes deixen molt que desitjar com a tals en la seva pràctica política, ja sigui pactant amb partits espanyolistes, fent ús d’un bilingüisme incoherent en un poble on el 99% assegura conèixer el català o directament votant en contra de la celebració de la Consulta sobre la independència a Altafulla i sense participar-hi. Vaja, enredant al personal sobre el que s’és i el que no amb l’objectiu d’esgarrapar vots de l’electorat independentista.

Tenim l’esperança de que en un projecte en positiu la gent s’avingui a participar en una llista  i grup de treball plural i on tothom s’hi vegi representat en aquesta aventura, però en cas de que no sigui així, ja sigui per les directrius que poden arribar des de Tarragona o per discrepàncies locals, des de Solidaritat Catalana d’Altafulla apostem per promoure una opció política que garanteixi la presència de regidors independentistes a la propera legislatura. Malgrat alguns entrebancs, creiem que aquest projecte és possible, obrint-lo a tothom i pensant en clau altafullenca.





Joves a Solidaritat

20 01 2011

 

Amb la creació de Solidaritat Catalana per la Independència, i els resultats obtinguts a les darreres eleccions, s’ha iniciat en el si de la coalició un procés d’estructurització interna per tal d’organitzar el partit, tant a nivell territorial com a nivell nacional. Aquest procés ja ha començat amb la celebració de congressos regionals i comarcals, i acabarà el proper 20 de febrer amb la celebració d’un Congrés Nacional. Però no només s’està produint una organització territorial, sinó que també sectorial, i a Solidaritat el jovent té molt a dir.

Des de finals de desembre els i les joves de Solidaritat hem iniciat un procés intern per decidir democràticament i amb la participació de tots els militants de 16 a 30 anys quin camí volem recórrer. Hem de començar del principi que Solidaritat és més que un partit, un moviment polític. Crec que hauríem de fugir de les clàssiques estructures d’organització de partit gran – partit petit (com fan la majoria de partits amb les seves joventuts) i optar per una formula que tingui clar que només hi ha un moviment, una sola maquina que necessita el màxim de potència per assolir els objectius marcats, sense que això exclogui la possibilitat d’una coordinació juvenil.

Cal evitar, com succeeix a les joventuts tradicionals, la creació d’una superestructura piramidal infinita de càrrecs orgànics, fent creure als i les joves amb responsabilitats internes que existeixen lideratges, quan la capacitat de decisió realment recau en tot el partit mare i en un o dos militants joves, assumint aquestos el rol d’un fals lideratge delegat. Per la meva experiència pròpia, els partits mare intenten fer creure a les seves joventuts que tenen poder polític propi, quan realment només els ofereixen engrunes per a que estiguin distrets i no facin gaire soroll.

Si com a joves volem influir i ser tinguts en compte (cosa que ja passa), crec que la millor manera és practicar l’Entrisme a les estructures de Solidaritat Catalana. Hem d’anar al gra, deixant-nos de lluites caïnites per unes estructures juvenils intermediàries buides de poder polític, i fer un pas endavant assolint responsabilitats orgàniques al moviment que realment importa que funcioni. Això vol dir que aquells joves que creguin que estan capacitats per una determinada tasca haurien de presentar-se als diversos processos congressuals de Solidaritat.

D’aquesta manera assolirem un doble objectiu. El de ser influents obtenint capacitat de decisió real en les polítiques portades a terme per Solidaritat Catalana i la de creació de nous quadres polítics. Però la formació no ha d’acabar aquí. Enlloc de destinar esforços a mantenir unes estructura orgànica juvenil s’hauria d’invertir més temps en fomentar la formació política dels i les joves de Solidaritat, per anar fomentant cada cop més aquest Entrisme per part d’aquells joves que realment tinguin per objectiu influir políticament, i no només ostentar un càrrec polític al partit.

En el si de Solidaritat la meva mentalitat és la d’un militant més, sense tenir en compte si sóc jove o no. Si mai he d’ocupar un càrrec de responsabilitat vull que sigui gràcies a la confiança rebuda pel conjunt de la militància a causa de la meva feina feta fins ara i de la que puc oferir, i no perquè s’han reservat unes petites quotes de poder als joves per tenir-los contents i calmats. Si no volem repetir els errors dels partits tradicionals, crec que hem d’aplicar la meritocràcia al partit per evitar l’arribisme de possibles aspirants prematurs al poder, i el filtre no ha de ser un altre que els Congressos i Assemblees de Solidaritat basats en la democràcia interna.

I ja hi han joves que han donat exemple.





A 2.966 vots de l’èxit

12 12 2010

A les passades eleccions del 28N a la demarcació de Tarragona ens vam quedar a res de poder enviar a l’Hèctor López Bofill cap al Parlament. Els 10.546 vots obtinguts per Solidaritat Catalana per la Independència ens deixa amb una bona sensació al cos, però amb un regust agredolç al veure que ens vam quedar a les portes d’obtenir un diputat. Ara almenys sabem que ho tenim a tocar.

Estic segur que hi han 2 factors claus pels quals no hem pogut assolir l’objectiu de treure un escó per Tarragona. El més important d’ells ha estat el tsunami convergent que jo almenys no esperava tant potent (dels 93.000 vots del 2006 als 120.000 del 28N) posant més difícil assolir un primer diputat, factor que s’ha accentuat a l’augmentar la participació a la demarcació fins al 57%, quan la majoria d’enquestes donaven una participació del 52%, i nosaltres obtenint participació.

El segon factor és la presència, legitima, de Reagrupament. Des d’un primer moment tenia clar que traurien uns 2000-3000 vots (n’han obtingut 2.873) i que aquestos serien determinants per a nosaltres… com finalment ha passat. De sempre, Reagrupament al Camp de Tarragona havia estat Albert Pereira i a Terres de l’Ebre la cap visible era na Caritat Garcia. Amb ells dos a Solidaritat la força dels seguidors del Doctor Carretero a la demarcació era molt menor que a la resta del Principat. Si afegim el potencial com a candidat independentista de l’Hèctor López Bofill enfront un candidat reagrupat totalment desconegut, la fortalesa de Solidaritat era més que evident.

Si Reagrupament hagués estat conscient d’això i de la seva força real (un 0,9 a Tarragona) que era força previsible, per patriotisme i dignitat crec que haurien d’haver retirat la seva candidatura, i amb un “efecte unitat” segurament avui a la demarcació de Tarragona hi hauria un altre diputat independentista, permetent a Solidaritat Catalana formar Grup Parlamentari. Lamentablement sabem que no va ser així, i la realitat és encara més dura per ambdós partits. Els vots són els que són i no hi ha més.

Però tornant a Solidaritat, assolir un 3,41% (per damunt de Ciutadans i a 5.000 vots de ICV) és un bon resultat. Més si mirem els bons percentatges de vot obtingut a capitals de comarca com el 7% de Valls, i els 6% de Montblanc i Falset. D’altra banda el sorgiment de Plataforma per Catalunya ens ha fet quedar massa enrere a comarques com el Baix Penedès o el Baix Ebre. També la resistència d’Esquerra a Terres de l’Ebre (tot i desplomar-se al Camp de Tarragona) ens ha allunyat del nostre primer escó.

Però com deia, aquests més de 10.000 vots són una bona base per una formació d’uns 3 mesos (a la demarcació de Tarragona la coalició va néixer més tard) i que de ben segur abans del 28N no havia entrat a totes les llars del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. A les properes eleccions catalanes, ara ja si amb una major presència als mitjans de comunicació (el debat i l’entrevista al candidat a TV3 de ben segur que ens podrien aportar els 2966 vots que necessitàvem), segurament que des de les nostres comarques ens podrem sumar a la festa solidaria com cal i no sentir allò de “llastima de Tarragona“. En la persistència està l’èxit!





El 28N a Altafulla

1 12 2010

De les eleccions del 28 de novembre m’agradaria fer 3 anàlisis diferents, un altafullenc, un de la demarcació de Tarragona i finalment un nacional. La primera visió que vull analitzar serà la local, que tenint en compte que estem a mig any de les eleccions municipals segur que més d’un ja ha començat a fer números per veure com està la situació local.

Per començar destacar que a diferencia de fa 4 anys, 6 partits han superat el tall del 5% de vots (percentatge necessari per entrar a l’Ajuntament), incorporant-se a aquest grup Solidaritat Catalana per la Independència amb 124 vots i un 5,82% dels vots. Com era d’esperar, qui més pateix la entrada en joc de Solidaritat és Esquerra, que ha obtingut 162 vots, un 7,60%, quan fa 4 anys era tercera força (ara 5º) amb 359 vots i el 19,30%. Segurament el fet que el cap de llista de SI per Tarragona, Hèctor López Bofill, sigui altafullenc s’ha notat a les urnes.

Com a passat a la resta del país, CiU ha arrasat al poble, obtenint 765 vots, un 35,88%, mentre que fa 4 anys es va quedar amb 509 vots i el 27,37%. Així doncs, l’electorat independentista a Altafulla sembla ser que en major mesura s’ha partit en 2 (una part a Esquerra i una altra a Solidaritat) mentre que uns 60 vots (un 3% del cens) ha optat per donar suport a CiU.

Una altra dinàmica nacional que s’ha vist a Altafulla és el trasllat de vot espanyolista del PSC cap al PP, efecte antiZapatero. Això ha significat que els populars hagin aconseguit un petit increment de suport, amb 296 vots, un 13,88% quan al 2006 van obtenir 214 vots i 11,51%. Per la seva banda els socialistes han passat de 405 vots i un 21,77% de fa 4 anys a 346 vots i el 16,23% del suport.

Un 5% que de ben segur que a les municipals es notarà: la marca PSC ja no està a l’alça. Qui potser no notarà tant la seva davallada electoral serà Alternativa, on el seu germà gran, ICV-EUiA, ha perdut suport, passant dels 212 vots (11,4%) a 202 vots (9,47%). Recordo que fa 4 anys en Fèlix Alonso estava contentissim per haver quedat a 2 vots del PP, ahir es van quedar a 94 vots.

Afegir també que el vot en blanc en 4 anys a passat de 31 vots (1,66%) als 69 vots (3,22%) d’aquest diumenge, passant per damunt de partits com Plataforma per Catalunya (17 vots, 0,80%) o Reagrupament (8 vots, 0,38%) i quedant aprop de Ciutadans, que com fa 4 anys a rascat un 4% dels vots. La participació, més alta de l’esperada segurament: d’un 64%, 4 punts més que fa 4 anys… dada a celebrar.

Així doncs, la darrera prova electoral abans de les eleccions municipals marca una Altafulla que dona més suport al nacionalisme/independentisme català que fa 4 anys (la suma de CiU, ERC i SI és de 1051 vots, 49,3%, quan al 2006 va ser de 868 i 46,67%), i que lògicament, gira l’esquena als partits d’obediència espanyola (PSC, PP i Cs) que passa dels 709 vots (38,12%) del 2006 als 729 vots (34,19%) a les eleccions de diumenge. Espero que aquesta tendència continuï fins a les eleccions municipals, que a Altafulla pot haver sorpreses.

A tot això, a qui haurà votat l’Alcalde Pérez?





Altafullencs candidats a Solidaritat

3 09 2010

Al llarg d’aquest estiu l’independentisme ha patit un efecte “bola de neu”. Diferents esdeveniments l’han anat engreixant, arribant al punt de que si abans havia certa timidesa a fer pública la condició de sobiranista per una part de la societat, avui la nostra opció política potser està en el punt àlgid de desacomplexament. Hem sortit de l’armari, tot i que encara en falten.

Ja sigui per la feina pedagògica de les consultes sobre la independència, les bufetades del Tribunal Constitucional a la voluntat catalana (amb la conseqüent manifestació del 10J) o la violència política per part del PSOE i el PP (“tanto monta, monta tanto”) contra la Generalitat, la proclamació de l’Estat Català sembla estar més aprop que mai. I això, lògicament pot provocar canvis en l’arc parlamentari del Principat.

Fa 4 anys ja es van donar símptomes del procés d’autodeterminació amb la irrupció de Ciutadans al Parlament, una resposta ideològicament radical de l’espanyolisme, però massa tímida, enfront la creixent onada independentista. Inclús sectors de CiU, PSC i ICV cada cop parlen més de “sobirania”, “dret a decidir” o “independència”, també però amb certa timidesa, comprensible sigui dit de pas.

D’altra banda tenim l’independentisme convençut, representat en dues branques, amb una Esquerra de tarannà governamental i caut, i la opció de Solidaritat Catalana, que recull aquella il·lusió independentista del 2003 i l’actualitza al 2010, presentant-se desacomplexadament independentista, amb l’objectiu de proclamar l’Estat català, tant per dignitat nacional com per posar solució a l’actual crisi que provoca tants estralls socials.

He de reconèixer que participaré en el projecte de Solidaritat. Inicialment no volia adherir-me, però vaig tallar les meves vacances polítiques, que vaig començar al juny, al veure que al Camp de Tarragona qui està al davant, entre d’altres, són l’Albert Pereira i l’Hèctor López Bofill, amics de fa temps que dissabte votaré a les Primàries de Solidaritat, perquè el nostre Parlament es mereix gaudir de la tasca d’aquest dos independentistes d’esquerres del Camp.





Incendis d’estiu

31 07 2010

Altafulla ahir va tornar a superar-se. Sorprenent a tothom, l’Alcalde Josep Maria Gené (PSC), va presentar la seva dimissió i renunciava a la seva acta de regidor al·legant a motius personals, cosa que puc entendre perfectament. De fet no ho sabien ni els companys de consistori, que tot sigui dit de pas, ningú donava gaire vida més a un govern que si aguantava era per interès propi i feia temps que penjava d’un fil.

Ja feia molt plens on veiem als membres del govern local llençar-se els plats entre ells, amb mocions incloses on l’únic objectiu era fer-se la punyeta els uns als altres, i com a conseqüència, votant dividits. S’ha de recordar que quan aquest govern va entrar després de la moció de censura contra el govern ABG-CiU-ERC es va prometre estabilitat política… des d’aleshores AUPA en va sortir, CiU va incorporar-se i les diferencies entre els membres del govern anaven cada cop a més.

La dimissió d’en Gené crec que ha estat l’estocada final a un govern que només l’unia la voluntat d’exercir el poder, i cadascú a la seva manera. D’aquí 10 dies el Ple de l’Ajuntament ha d’escollir un nou Alcalde… o Alcaldessa. Són poques les persones de l’actual govern que generin consens entre els seus companys, pel que la configuració d’un govern continuista serà difícil. També m’és difícil d’imaginar un nou govern liderat per Francesc Farré… com veieu, el panorama és complicat.

Però tota aquesta història a fet que ahir a Altafulla ja comences la campanya de les municipals del maig que ve, al sortir a la Plaça del Pou tot eren tàctiques, estratègies i plans. Potser ara és bon moment per, després d’una legislatura penosa i per oblidar, fer net al Ple de l’Ajuntament. Com diria Martí i Pol “Plors i laments de què serveixen, gent que lluiti és el que cal“.








Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.