Saül Gordillo a la UPF.

Bé, fa dies que no actualitzo el bloc: per a que us feu una idea, ahir dilluns vaig llevar-me a Castelló, esmorzar a l’Euromed, a les 11 fer un treball d’econòmia a la UPF, dinar amb l’Hèctor López Bofill posant-lo al dia de la política altafullenca, després amb companys de JERC parlant sobre la situació actual, a les 6 a Colon amb l’Hèctor per a que l’Uriel Bertran ens recollis per anar cap a Reus, que va fer-se una presentació d’Esquerra Independentista juntament amb en Jaume Renyer i en Toni Fullat… però jo vaig anar amb en Jordi Rofes a pendre una cervesa i unes patates, després un soparet tots i finalment a la 1 l’Uriel i l’Hèctor hem deixaven a casa… m’esperava un treball de Ciència Política.

Ah… a veure si puc penjar la foto que acabo de fer a en Saül Gordillo a la presentació del seu llibre a la UPF, acte organitzat per Estudiants en Acció. A veure si em compro un www.jordimolinera.cat. Ja veurem…

A elles, a ella.

Aquests darrers dies els he passat al País Valencià, de nou, i com sempre, torno carregat del que alguns dirien “energia positiva” i alguna cosa més. Divendres vaig anar a la presentació del llibre de monolegs Femení singular (Ed. Bromera) de l’alginetí Urbà Lozano. Cada relat és una història independent, sempre protagonitzada, logicament, per una dona. A la presentació del llibre les noies (i Emili, i el xic de Bilbao, i…) de l’Últim Toc van representar alguns d’aquets relats que van fer-ho pasar d’alló més bé a tota la gent que omplia la Biblioteca Suecana, que n’era molta.

Era preciós veure com un acte com aquest estava ple de gent: uns ensardinats a les escales, d’altres mirant l’espectacle pel reflex de la porta de vidre… i els més previsors, sentats a les cadires. Tot per saber d’un llibre d’autor valencià, en valencià i presentat en un poble valencià… i després diran que aço és Espanya, i un colló! En aquell acte es respirava un País Valencià viu amb les idees clares, arreu de les nostres comarques fan falta més llocs com Sueca, i no només al sud, sinó que també a molts llocs del Principat: sóc dels que creuen que és al Principat on hi ha major percentatge de blavers per cada 1000 habitants. A l’acabar l’acte, vaig comprar el llibre per a que Urbà Lozano me’l firmes, moment que vaig aprofitar per a parlar una estona amb ell i preguntar-li si tenia previst fer presentacions per aqui al Principat. “No hi ha feedback”. Una llastima.

Segon Lozano, quins tipus de dones hi ha? La iniciàtica, la previnguda, la resignada (o no), la voluptuosa, la calculadora, la indecisa, la indignada, la clàssica, la perseverant, la romàntica, la viciosa, l’afalagada, la cosmopolita, la reivindicativa, la ordenada, l’autèntica, la incompresa, la aseptica, la enyoradissa, la dispersa, la reflectida, la mitòmana, la voraç, la patidora, la terminal… i la meva preferida i que em quede, se’ns dubte, la genuïna.

Però en la seua versió independentista. Sense blau, si us plau.

És l’hora del jovent.

ARTICLE PUBLICAT AL PLAÇA DEL POU

A la campanya electoral de les passades eleccions municipals, Esquerra i les JERC vam estar explicant la necessitat, tant als actes com al nostre programa electoral, de crear eines per tal d’impulsar unes polítiques de joventut eficients i que mirin de resoldre les preocupacions dels i les joves, anant més enllà de l’organització de festes i d’altres activitats de lleure, mirant de resoldre les preocupacions reals dels jovent.

Seguint l’ideari republicà del nostre partit, creiem necessari el debat i la participació, i és per això que ja fa uns mesos va aprovar-se la creació d’un Consell de Joves local, una eina que permetrà al jovent del poble mostrar les nostres inquietuds, reivindicacions i propostes als representants polítics. A més a més, també permetra tenir representació al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i dir-hi la nostra per tal de que la Secretaria General de Joventut la sàpigui de forma directa i real què és alló que volem el jovent del país.

Una altra de les tasques que el Consell de Joves haurà de portar endavant, serà la conscienciació als nostres polítics, mitjançant la nostra participació al Consell, de que les polítiques de joventut van més enllà d’organitzar festes: com a joves tenim preocupacions en temes d’habitatge, precarietat laboral, salut o mobilitat: volem contribuir al desenvolupament d’Altafulla en tots els ambits des del nostre punt de vista. La veu del Consell de Joves ha de ser interl.loctura directa del jovent d’Altafula amb la regidria de Joventut per a que aquest sàpigui de primera mà les necessitats de la gent jove i transmeti al govern local que s’ha de fer en les polítiques que ens afectin.

Des de la regidoria de Joventut s’ha posat la primera pedra: crear el Consell de Joves per escoltar-nos. Ara ens toca als i les joves posar la segona pedra i participar, desmentint tots els topics sobre la participació juvenil, i començar ja a fer d’Altafulla el poble on volem viure, ara i en el futur.

PD: Al video, el “Compromis” d’alguns al País Valencià… per flipar una estona. Demà cap al sud de nou!

Molinera per a estona!

Ahir, dia dels inocents, més d’un, dos i tres militants d’Esquerra vam fer la inocentada de que deixavem el partit i anavem, seduits per la Casa Gran del Catalanisme, a CiU. Com ja he dit, tot mentida, que ningú pateixi, que almenys jo d’Esquerra no m’hi moc pas, queda molta feina a fer en aquest partit, que l’hi acabes agafant carinyo i tot, en tots els seus nivells: a Altafulla, a la comarcal i la regional amb la gent que apostavem (i apostem encara) per en Jaume Renyer i a nacional sota el paraigües d’Esquerra Independentista.

Els comentaris que hem vau deixar deien de tot, però em concentraré amb en Joan Charles, que no va caure en el dia que estavem i va arribar a fer trucades a en Jordi Rofes per saber, del tot preocupat, que coi pasava que els d’Esquerra Independentista marxavem a CiU, arribant a no poder dinar gairebé. No pateixis, que ens veiem com a molt tard al proper Consell Nacional d’Esquerra.

A en Quim i a en Ferré, no patiu tan per les fragmentacions internes d’Esquerra, que només són corrents crítics, i no partits nous en potència. A més, no crec que jo acabi mai a CiU, si abandones el projecte d’Esquerra seria per anar a una altra organització d’esquerres i independentista. Ho sento, però estic segur que ja teniu gent capaç ;-).

Per últim, m’he obert un Fotolog, on aniré penjant fotos que faig al llarg del dia amb el mobil, amb el bluetooth ho paso al Mac, i apa, ho penjo! Ah, la imatge que veieu, una postal que he fet per Equerra d’Altafulla.

Bones festes i bon 2008!

PD: AVUI M’HE ADONAT QUE AQUEST ÉS EL MEU ESCRIT NÚMERO 100… A COSTAT PERÒ HI HE ARRIBAT!

Spuch per Alasà, per coherència.

Ahir va fer dos anys que vaig entrar a militar a les JERC. En aquesta organització he conegut belles persones i millors amics i amigues, considero que he apres molt de la política i com funciona… però un dels meus maxims valors, la coherència, s’ha vist trait: principalment per ser militant d’un dels partits que han fet President de la Generalitat a un espanyol, però no només això. Hem demostrat que fem qualsevol cosa pel poder, com per exemple, no deixar que la llista més votada sigui la que governi.

Quan Artur Mas va presentar la Casa Gran del Catalanisme, jo hi era: gairebé dos hores en peu van tenir la seva compensació. Des d’aleshores porto tots els dies pensant-hi sobre com la política, a partir del meu partit, Esquerra, a traït els meus ideals sobre la coherència. Per això, i com diria aquell, dic prou. Abans de continuar amb lluites d’idees (i ideals) en el si d’Esquerra en les mil i una convocatories que rebem la militancia (consulta sobre el vot a l’Estatut, Conferència Nacional, Congresos Regionals, Assamblea local…) prefereixo anar a un partit on els dirigents tinguin les idees solides malgrat que la militancia de base no opini gaire.

Dono el pas i em poso al servei, del que faci falta, de’n Joan Spuch, regidor de CiU a Altafulla, d’en Quim Amoros, cap comarcal de CiU i com no, i des de la modestia, d’Artur Mas, proper President de la Generalitat. Té molt a veure l’entorn proper, per una banda, el meu tiet Xavier Farriol, regidor de CiU a Vila-Seca, que parlant el dia de Nadal mentre dinavem va fer-me fer la meva reflexió final, i per l’altra, els amics i amigues que no són d’Esquerra, però que m’han animat molt, massa i tot avegades, demostrant-me que el hooliganisme no arriba enlloc.

Així doncs, els carnets d’Esquerra i les JERC de que tan presumia no fa molt ara, estan per els volts de Sant Antoni entre la natura, mentre que ja he enviat la meva solicitud d’afiliació a CiU. Noves idees que axafen les antigues, jo sóc català (és la meva manera de ser espanyol), però antics companys del País Valencià, ho lamento molt però vosaltres sou espanyols, Duran i Lleida, agradi o no, porta raó: la independència no és el camí, però això no significa que deixe’m de treballar per la nostra terra des de tots els fronts: a Barcelona amb Mas President i a Madrid amb Duran de Ministre.

Comença un nou viatge.

PS: Josep M. Alasà, Montse Casanoves, Hèctor López, Amadeu Saurí, Jaume Pamias, Jordi i Anna Sans… espero que comprengueu el meu pas. Marc Anguera, Núria Gavarro, Jordi Rofes, vosaltres, que us considero els meus pares en política sou dels qui he apres més, malgrat el pas que faig. Antic companys de les JERPV, feu com aquell, i aneu al Bloc. A tots una abraçada.

PS2: Ja aniré remodelant el bloc als canons visuals de CiU.

Posicionar el federalisme a l’eix.

Quan des de posicions federalistes s’opina sobre l’independentisme (o sobiranisme) s’arriba a la idea simplista de que és un simple xoc de simbologies: de senyeres contra rojigualdas, de burros enfrontats a toros o de castellers lluitant contra els toreros. És a dir, des del federalisme només es pensa en un debat identitari, mentre que la realitat es ben diferent. Només fa falta mirar els programes polítics dels partits independentistes: volem un Estat propi per oferir un millor benestar social a la nostra ciutadania, la catalana, amb tots i cadascun dels seus trets identificatius.

Un debat que porta obert 300 anys ja difícilment pot trobar una solució conjunta. Espanya ha tingut les seves oportunitats, i sempre les ha aprofitades per intentar crear un Estat Nacional com si fos Suècia. El federalisme també ha tingut les seves ocasions, sempre amb un marcat accent català, però també va ser tombat. Des de Pi i Margall, passant per l’ERC amb branques federalistes dels 30, fins arriba al President Maragall dels nostres dies, el resultat sempre ha estat el mateix: la paraula contra el mur i la societat catalana frustrada davant de tanta incomprensió… que a Espanya ja li anava bé.

No oblidar, però, que el federalisme sempre que ha tingut expectatives d’èxit a tingut el suport de l’independentisme, ara que el debat està en independència o dependència, els federalistes hauran d’escollir entre les opcions, com en el seu dia nosaltres vam fer-li’s confiança a un projecte, el federalista, que per enèsima vegada a fracassat. Tota la pedagogia que destinem a Espanya, per a veure si ens entenen és energia perduda, però que si la traslladem a casa nostra, de ben segur que moltes consciencies confiarien en l’opció independentista.

Una opció que els seus majors enemics seran persones com José Bono, candidat del PSOE a la Presidència del Congrés dels Diputats, que diu que la nació catalana és un invent o Alfonso Guerra que fa un parell de mesos proposava abolir l’autonomia basca. I aquestes persones són membres de l’Executiva del PSOE, que es fa dir Federal… quin federalisme el seu! Per no parlar del federalisme del PP… com voleu construir un Estat Federal quan diguem que gaire consens no hi hauria? Quan el model territorial actual ja els va bé als dos grans partits espanyols? Quan la gent d’aquí esta farta de la incompetència espanyola (infraestructures, espoli fiscal, menyspreu permanent…) i prefereix mirar, directament i sense intermediaris, a la Unió Europea?

Escòcia, Flandès, Euskal Herria, Montenegro, Kosovâ… molts pobles estan esdevenint Estat, cap d’ells s’en penedeix (quants Estats han renunciat a ser-ho per esdevenir una simple província de nou?) i per algo serà, ves que no sigui per les millores socials que aporta el fet de manar-se un mateix. Una nova Primavera dels Pobles arriba a Europa, trenquem vells Imperis on el sol no es ponia?