Sempre he sentit que el nostre subconscient tendeix a eliminar aquells records que ens fan mal o perjudiquen la nostra salut mental. Segurament per una raó semblant, per fer fora aquells fets que fan mal al conjunt de la societat, el col·lectiu Prou! va organitzar-se farà més d’un any per promoure una llei que prohibeixi les matances de braus al Principat de Catalunya.
Per començar, dir-ne “cursa de braus” em sembla un insult al respecte a la vida. És com si l’Holocaust que va patir el poble jueu l’hi diguéssim “dutxes de sionistes” o algun altre tipus d’eufemisme per amagar el que és una realitat, que ambdós casos, l’Holocaust i el tema dels braus, era i és una matança indiscriminada.
A més, aquesta iniciativa que té el suport de gairebé 200.000 signatures, permetrà aclarir i ordenar una mica el mapa cultural del nostre país. Amb la feina feta pel col·lectiu Prou! el poble català podrà fer fora d’una vegada per totes un tret cultural que, per a res del món, és propi dels catalans. Nosaltres som més de fer constructius i creatius només he de veure la cara dels turistes europeus davant les “human towers”.
Si els espanyols, amb el suport del seu anormal Estat, volen que un dels seus trets d’identitat cultural sigui clavar espases a animals de mitja tona i amb banyes mentre aplaudeixen al veure com treu sang el pobre animal, allà ells. Deu ser que volen mantenir el record de quan amb la descoberta d’Amèrica, van aniquilar els pobles natius d’allà.
Ara bé, si no eliminen aquest record del seu subconscient nacional espanyol, serà que això de matar a sang freda, davant d’una multitud i convertint-ho amb un espectacle (…i de pas utilitzar-ho per promoure el seu peculiar i sadomasoquista turisme cultural…) deu ser que no ho consideren un fet que fa mal, el seu cervell de uconsiderar-ho quelcom saludable. Són ben rars aquests espanyols.
Recordar és bo, és necessari exercir la memòria i fer un repas d’aquelles cosetes que et van passant i escrivint les pagines de la vida. Al ser el primer independentista de casa, o més ben dit, el primer en tenir interes i en participar en política, d’anecdotes curioses que et fan tornar enrere en el temps, en tinc unes quantes. Si més no, que d’un avi castellà i amb un petit passat falangista n’acabi sortint un net a favor de la independència dels Països Catalans militant d’Esquerra, ja té el seu què.
Hi ha un moment en que s’inicia el procés de trobada, de saber qui és qui. En el meu cas va ser senzill, per casualitat, una simple estelada a la meva habitació va fer entendre al yayo que el nano discrepava, “¿Eso es una estelada, no? ¿Eres de los del Carod, eh?” va preguntar-me mig somrient. Clar que tot no havien de ser xocs frontals. Si ell ja va ser fill de ferroviari que va continuar l’ofici, el dia que va veure’m treballant entre trens crec que va fer-li gràcia aquest punt en comú, que jo també fos un fill de ferroviari, que ni que fos a l’estiu, estigues en un món que havia estat la seva vida i l’apassionava. I això volia dir quatre generacions de Molinera passant per la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, de les calderes de vapor al TAV, passant per les mercaderies i el Port de Tarragona.
Més enllà dels trens, l’home tenia altres coses. Ja fos anar a Tortosa a comprar embotits, passar el temps a l’hort de Mont-roig o anar al taller per recordar el seu primer ofici de jove a Yanguas de Eresma, fuster. Per Tarragona també hi treia el cap per el cinema de l’antiga Audiència, a la Plaça dels carros a jugar a escacs o a les exposicions dels Tinglados del Moll de Costa. Aquí va ser on a la pregunta de ma germana, quan aquesta no aixecava un pam de terra, de qui era Van Gogh el yayo va respondre amb contundència “Un tio muy listo”, clar que si. Que coi, ell també n’era de llest: bé que va fer de casar-se amb la yaya, valenciana, excel·lent decisió, n’estic segur! Llàstima que marxes massa aviat i sense avisar…
I bé, arriba un punt on potser una generació ja ha ensenyat tot el mínim necessari als petits de la família, una nova etapa marcada per la complicitat i la confiança. De tu a tu. Potser per això el yayo va trucar-me el dia abans de les eleccions espanyoles del 2008 per fer-me una pregunta “¿A quien voto mañana?“. Després d’insistir-li en que votes a aquells que ell creia que s’adaptaven a la seva forma de pensar, hi tornava. “Tu entiendes mas que yo de política, y confio en ti… ¿a quien votaras?”. La resposta us la podeu imaginar. “¿Y al Senado?”...ufff.
Però havia una cosa que no anava bé. Parlant amb ell el problema es feia evident, ja que el dia que vaig presentar-li la Laia, es veu que ja la coneixia “Si, si es la hija de un ferroviario!“, el que fallava era la memòria. Va començar a quedar-se uns dies a casa, i un dia que m’esperaven a casa per sopar a l’arribar i dir-li que venia d’una reunió d’Esquerra va contestar tot content “Ah! Yo el otro dia tambien fuy a una reunión del partido, de Falange”. De la dècada dels 40 al 2008 en segons. Al poc temps el metge va diagnosticar alzheimer i en 15 dies va anar fent una evolució negativa: no reconèixer la família, no parlar, no recordar… no viure.
Divendres al vespre es posava fi a aquesta malaltia, lamentablement potser era la millor opció. Està clar que és el que quedarà en la nostra memòria, la prova és aquest escrit: 4 paràgrafs de bons moments i un breu final pel desenllaç. Contigo creo que era la única persona con la que hablaba castellano siempre, me era natural, quizá por aquello que decía Salvador Espriu de que quien olvida sus orígenes, olvida su identidad. I jo no penso oblidar d’on vinc, ni a tu ni a la yaya.
Un cop al mes, l’alcalde d’Altafulla té una cita d’una hora amb els oients d’Altafulla Ràdio al programa Fil Directe amb l’Alcalde. Ho podeu escoltar en directe el primer dimecres de cada mes de 8 a 9 del vespre al 107.4 de la FM o per Internet, aqui amb Windows Media Player o aqui amb Quicktime. Podeu enviar les vostres preguntes omplint aquest formulari o a través del telèfon 977 65 06 93. Jo vaig enviar el següent mail:
Bones,
A la secció “Benvinguda de l’Alcalde” de la plana web de l’Ajuntament, el nostre alcalde diu textualment “Les noves tecnologies posen en contacte directe l’Administració i els ciutadans” i més endavant “Per això, convido a altafullenques i altafullencs a conèixer aquest espai virtual i a utilitzar-lo per poder treballar junts per una nova Altafulla, més diversa, plural, participativa i optimista amb el futur“.
A més, durant la campanya electoral l’Alcalde Gené va obrir un bloc del PSC, http://blocs.tinet.cat/blog/psc-altafulla. La primera entrada al bloc, a data de 4 d’abril del 2007, es titula “ALTAFULLA-PSC ENTRA A L´ALDEA GLOBAL“, on parla de les noves tecnologies, lo maco què és aixó dels blocs al permetre una major comunicació, el poder de la informació etc, etc, etc… l’última entrada al bloc corporatiu és a data de 2 de juliol, i no és un article de l’Alcalde. No és un retret, només una apreciació. Així doncs, curta vida al bloc de l’aleshores 1º Tinent d’Alcalde.
Els dos regidors d’ABG tenen bloc (el Sr. Farré escriu de tant en tant i la Sra. Méndez-Vigo el té abandonat des de l’abril passat), PAU en té un (d’allo més actiu, per cert), AUPA va abandonar el seu espai web a l’entrar al govern sorgit de la moció de censura, en Joan Spuch de CiU va fer una petita incursió blocaire que va acabar amb la campanya electoral, IDEAL té una web que no toquen des de les eleccions i Esquerra d’Altafulla tenim un bloc que actualitzem de tant en tant. El PSC no té web local (almenys no la he trobat) i com deia el bloc abandonat… el PP d’Altafulla directament a Internet no existeix. A més, als enllaços altafullencs hem de lamentar la perdua del Altafulla Confidencial, sorgit per cert, d’un bloc on s’hi podien fer porres electorals. D’alló més divertit.
La meva qüestió per l’Alcalde, és si contempla obrir-se un bloc on explicar de forma periodica la seva tasca i la del seu govern al capdavant del nostre Ajuntament. Hi ha molts altafullencs i altafullenques que s’informen per Internet.
A mi això de la política va començar a agradar-me per dos cantons diferents. El primer a partir d’escoltar el debat del “Estado de la Nación”, quan l’aleshores diputat a les Corts espanyoles, Joan Puigcercós l’hi va deixar anar a l’ex president de l’Estat espanyol que “A usted señor Aznar, en ser franco no le gana nadie.”, això era l’any 2002 i veníem de la l’antidemocràtica Llei de Partits, de l’elitista Llei Orgànica d’Universitat o del faraònic Plan Hidrológico Nacional. El discurs d’aquell dia del ara President d’Esquerra, en aquell moment em va fer decidir de forma gairebé definitiva la meva tendencia política. Ja tenia clar que jo era català i d’esquerres, però no sabia qui em representava. Vindria el 2003, els 23 diputats d’ERC al Principat, jo content per casa la nit electoral i mons pares fent una cara de no entendre res… un fill amb la política com a afició?
Però a mi això de la política nacional (aleshores el meu país era Catalunya, els Països Catalans n’hi ho coneixia gairebé) em quedava lluny, almenys més que ara. És a principis de 2005 que veig que la política municipal és lo meu. Va ser en un acte d’ABG en contra de la creació d’una empresa mixta d’aigües a Altafulla. Ja feia temps que seguia als ecosocialistes, en Fèlix Alonso m’agradava als plens i un dia vaig preguntar-li un parell de coses: si hi havia independentistes a ABG i si hi podia participar, obtenint dos respostes afirmatives. Aleshores, no se perquè, vaig deixar l’opció roig-i-verda a un calaix i va donar-me per penjar una estelada a l’habitació. És quan, parlant-ho amb la Laia Martinez, en Gerard Alasà, en Marc Roca, en Jordi Cascales, l’Anna Sans i més tropa, prenem la decisió de que hem de fer una secció local de les JERC i participar amb Esquerra d’alguna manera o altra amb l’objectiu de dinamitzar una mica l’independentisme a altafulla i amb dues dades al cap: a les eleccions espanyoles de 2004 ERC va treure el 20% dels vots i a les municipals de l’any anterior un 11%.
Segur que tots els objectius i projectes que teníem s’han quedat per sota de les expectatives, en gran part, mea culpa. També és cert que les coses no són tan senzilles, una prova n’és el 7% de vots a les municipals del 2007 malgrat l’esforç i la feina feta. Però crec que a Esquerra d’Altafulla se l’hi ha donat una empenta important que es notarà a llarg termini, amb noves idees i sobretot nova gent, amb nous militants i simpatitzants que fan una tasca genial, aportant un discurs nou que donarà els seus fruits més endavant… al 2011 potser? Tot això avui no se perquè ho escric, jo volia comentar un altre tema… però millor, així ja tindré un altre escrit fet, i de política municipal, regidors no adscrits i llistes electorals. Però sense sang.
Potser ens hauríem de preocupar
si totes les coses que hauríem d’haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina
i tot està per fer.
Les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tan secretes, de tan callades.
Encara s’han de complir
si és que s’han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara als nostres somnis
Però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser.
Què volem dir.
Què volem ser.
Si ho tenim clar.
Com ho hauríem de fer?
Amb qui podríem comptar?
Comptes amb mi? Compto amb tu?
Sí, potser ens hauríem de preocupar.
De fet, jo em preocupo,
i de vegades tinc por.
Però de sobte, com qui no vol la cosa
d’un dia per l’altre me’n oblido.
I a la llarga, què vols que et digui.
Al final de tot, no sé com, ni gràcies a què,
ni per quin estrany mecanisme
Tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento
Em tranquil•litza, no sé com, però em tranquil•litza
No tenia pensat escriure res sobre aquest tema, però suposo que els sentiments, humans o no, en aquestes ocasions passen per damunt de tot i et guanyen. Una amistat de 13 anys no s’esborra així com així, i menys si t’ha acompanyat els anys en que servidor ha anat creixent de marrec fins a jove, passant mil i una histories plegats. I avui, a una saleta del veterinari, s’escrivia la darrera pàgina del seu llibre.
Una tardor del 95 mon pare va apareixer a casa amb una caixa de cartro, on dintre seu s’hi movia una coseta marró, que encara tenia els ulls tancats. Sempre havia volgut un gos, però crec que va xocar-me que fos tan petit, fins al punt de que aquest s’hagues d’alimentar amb els biberons de la meva germana. El cadellet, que vam posar-li Top, i jo vam anar a creixent i passant moltes estones plegats, ja fos treient-lo a passejar o bé donant voltes per Altafulla les moltes vegades que aconseguia escapar-se.
Als 7 anys va infectar-se de la leishmaniosi. Haviem de decidir si el sacrificavem o iniciavem un tractament que pocs gossos sobrevivien, i ell tenint poca massa corporal tenia menys possibilitats. Vam decidir, després d’una llarga passejada per Sant Antoni, iniciar el tractament: analisis de sang molt freqüents, pastilles entre formatgets i vacunes que l’hi posavem a casa a base de caricies. Tot el tractament va sortir bé fins fa un parell de mesos, fent que el Top disminuis el seu pes a la meitat, deixant-li un ull mort i els pulmons plens de liquid.
Avui al mati, la meva mare, ma germana i jo l’hem portat al veterinari amb cotxe. Ell treia el cap per la finestra, rebent els seus darrers cops d’aire, mentre nosaltres el miravem amb cara trista. Un cop a la saleta, la injecció d’un sedant ha fet que poc a poc s’anes estirant mentre la Natàlia l’hi treia el collaret i jo l’acariava. Ma mare i ma germana han sortit a fora i ens hem quedat sols, el Top i jo. A ell no ho se, però a mi se m’han passat tots els moments que vam passar plegats, com quan jo m’estirava al pati de l’altra casa i ell venia corrents a llepar-me pel cap.
Al cap d’una estona l’hi he fet l’última caricia darrere el cap, l’hi he dit “Adèu petit” i he marxat, amb els ulls plorosos, com ara. Quan he arribat a casa no estava sol. El Tel, de gairebé 2 anys, m’ha vingut a llepar, però de fons em semblava sentir bordar al Top. Però ara el millor amic descansa. És la vida.
Nacionalment català, socialment d'esquerres, i a més, jove altafullenc. Sectari com el que més, també sóc estudiant de Ciències Polítiques a la UPF, em preocupa tan el manteniment de la nostra cultura com de l'entorn medi ambiental, però sense dramatismes. Ah, una mica fart del cinisme que mostren alguns dels nostres polítics, tan d'Altafulla com dels Països Catalans.
Comentaris Recents