Ocupació, divisió, assimilació. (i II)

A les sucursals del PSOE, PP i IU als Països Catalans, en major o menor mesura ja els va bé la supervivència de l’actual Statu Quo, essent compensats per l’amable ordre actual de rotació de cadires entre ells, de col·locació laboral dels respectius fidels al sector públic i de quotes de poder que els asseguren uns magnífics sous, normalment en correlació amb el grau de complicitat amb l’Estat espanyol.

Però aquells que creiem en un altre horitzó polític nacional, des de CiU fins al Bloc i el PSM, passant lògicament per Esquerra (…prou sectarismes per favor…), i vist el succeït els darrers 5 anys amb els diferents processos estatutaris i les conseqüents reaccions, manipulacions i insults a la cara del Govern espanyol, fa falta posar en practica allò que tan prediquem: evidenciar la renuncia i mort de l’Autonomisme. Ho torno a dir: posar-ho en practica.

Això vol dir deixar de ser partits salvavides al Congrés espanyol. Que quan el PSOE o el PP es trobin amb problemes a qualsevol cambra, aleshores d’anar a oferir-se a ajudar per miserioses contraprestacions, el que s’hauria de fer és posar-los pals a les rodes tal i com ens fan ells de forma continua i sense cap tipus de remordiment. Si estem pel que estem, per un nou horitzó, mitjançant la col·laboració amb els partits espanyols no assolirem aquest escenari. Només des de la confrontació i tensió política, democràtica i pacifica podrem assolir els nostres objectius.

Ens van voler fer creure que amb bones formes, des del respecte i amb la voluntat necessària no hi hauria cap problema en assolir determinats plantejaments polítics. Però ja hem vist que fan: Ibarretxe al banc d’acusats amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i l’Estatut del Principat al Tribunal més partidista i tutelat de la Unió Europea, prèvia retallada a les Corts espanyoles. I tot perquè amb la unitat d’Espanya, no s’hi juga. Aprofitem la conjuntura política i forcem la paralització del seu Congrés. No es tracta de salvar-los la pell, es tracta de que si Zapatero ha de caure als taurons, que hi caigui… o se l’hi fa l’espenta final, que de tan en tan un plaer d’aquestos va bé pel cos.

No oblidar les arrels.

Recordar és bo, és necessari exercir la memòria i fer un repas d’aquelles cosetes que et van passant i escrivint les pagines de la vida. Al ser el primer independentista de casa, o més ben dit, el primer en tenir interes i en participar en política, d’anecdotes curioses que et fan tornar enrere en el temps, en tinc unes quantes. Si més no, que d’un avi castellà i amb un petit passat falangista n’acabi sortint un net a favor de la independència dels Països Catalans militant d’Esquerra, ja té el seu què.

Hi ha un moment en que s’inicia el procés de trobada, de saber qui és qui. En el meu cas va ser senzill, per casualitat, una simple estelada a la meva habitació va fer entendre al yayo que el nano discrepava, “¿Eso es una estelada, no? ¿Eres de los del Carod, eh?” va preguntar-me mig somrient. Clar que tot no havien de ser xocs frontals. Si ell ja va ser fill de ferroviari que va continuar l’ofici, el dia que va veure’m treballant entre trens crec que va fer-li gràcia aquest punt en comú, que jo també fos un fill de ferroviari, que ni que fos a l’estiu, estigues en un món que havia estat la seva vida i l’apassionava. I això volia dir quatre generacions de Molinera passant per la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, de les calderes de vapor al TAV, passant per les mercaderies i el Port de Tarragona.

Més enllà dels trens, l’home tenia altres coses. Ja fos anar a Tortosa a comprar embotits, passar el temps a l’hort de Mont-roig o anar al taller per recordar el seu primer ofici de jove a Yanguas de Eresma, fuster. Per Tarragona també hi treia el cap per el cinema de l’antiga Audiència, a la Plaça dels carros a jugar a escacs o a les exposicions dels Tinglados del Moll de Costa. Aquí va ser on a la pregunta de ma germana, quan aquesta no aixecava un pam de terra, de qui era Van Gogh el yayo va respondre amb contundència “Un tio muy listo”, clar que si. Que coi, ell també n’era de llest: bé que va fer de casar-se amb la yaya, valenciana, excel·lent decisió, n’estic segur! Llàstima que marxes massa aviat i sense avisar…

I bé, arriba un punt on potser una generació ja ha ensenyat tot el mínim necessari als petits de la família, una nova etapa marcada per la complicitat i la confiança. De tu a tu. Potser per això el yayo va trucar-me el dia abans de les eleccions espanyoles del 2008 per fer-me una pregunta “¿A quien voto mañana?“. Després d’insistir-li en que votes a aquells que ell creia que s’adaptaven a la seva forma de pensar, hi tornava. “Tu entiendes mas que yo de política, y confio en ti… ¿a quien votaras?”. La resposta us la podeu imaginar. “¿Y al Senado?”...ufff.

Però havia una cosa que no anava bé. Parlant amb ell el problema es feia evident, ja que el dia que vaig presentar-li la Laia, es veu que ja la coneixia “Si, si es la hija de un ferroviario!“, el que fallava era la memòria. Va començar a quedar-se uns dies a casa, i un dia que m’esperaven a casa per sopar a l’arribar i dir-li que venia d’una reunió d’Esquerra va contestar tot content “Ah! Yo el otro dia tambien fuy a una reunión del partido, de Falange”. De la dècada dels 40 al 2008 en segons. Al poc temps el metge va diagnosticar alzheimer i en 15 dies va anar fent una evolució negativa: no reconèixer la família, no parlar, no recordar… no viure.

Divendres al vespre es posava fi a aquesta malaltia, lamentablement potser era la millor opció. Està clar que és el que quedarà en la nostra memòria, la prova és aquest escrit: 4 paràgrafs de bons moments i un breu final pel desenllaç. Contigo creo que era la única persona con la que hablaba castellano siempre, me era natural, quizá por aquello que decía Salvador Espriu de que quien olvida sus orígenes, olvida su identidad. I jo no penso oblidar d’on vinc, ni a tu ni a la yaya.

Ocupació, divisió, assimilació. (I)

De ciutadans als Països Catalans n’hi han uns 13 milions. Uns governats per la Generalitat, ja sigui la catalana o la valenciana, d’altres per un Govern balear i els seus Consells Insulars, mentre que les comarques més occidentals, a la Franja depenen del Govern d’Aragó i les de més al nord, a la Catalunya Nord, estan sota el jou centralista francès. Els andorrans, més afortunats, gaudeixen d’un Estat propi. Així doncs, el que hauria de ser el nostre Estat, el tenim ara per ara esquarterat… i crec que no dic cap novetat.

Aquesta situació fa massa anys que dura, massa segles, i això els Estats espanyol i francès bé que ho saben i ho aprofiten. Primer ocupació, després divisió i finalment assimilació. O dit d’altra manera, primer 25 d’abril de 1707 i 11 de setembre de 1714, després la instauració d’una divisió territorial espanyola com ho són les províncies cap al 1833, i finalment el procés de creació de l’Estat de les Autonomies que predica la Constitució espanyola del 1978.

Però és en aquest darrer punt, en les Autonomies, on els nacionalismes i independentismes com el català hi han caigut de quatre potes en el que realment, com deia, és tot un procés d’assimilació. La creació, i acceptació, d’unes estructures institucionals com la Generalitat  acaben esdevenint una trampa més dels governs espanyols per a que alguns  partits nacionalistes, potser també independentistes, acabin acceptant el que no deixa de ser una estructura més de l’Estat espanyol, administrar quatre misèries i alegrar-se profundament de poder-ho governar.

És per això, que arribats al punt polític actual, tan els Governs autònoms com els seus Estatuts d’Autonomia, juntament amb la llaminadura què és una recompensació salarial significativa per als alts càrrecs d’aquets governs, entre d’altres, són un obstacle més per assolir la llibertat de la nostra nació. Barallar-nos per un millor finançament, el traspàs de noves competències o el reconeixement del català al Congrés espanyol, per posar uns exemples, no és res més que perdre el temps en allò que hauríem de destinar més força,  la independència d’aquest país per assolir així una societat més justa.

L’ocell basc.

Dijous vaig anar a una tertúlia d’Altafulla Ràdio, on juntament amb el regidor de CiU al Catllar Carles Guillen i la periodista torrenca Núria Gómez, hem estat parlant sobre l’escenari basc sorgit de les darreres eleccions. Abans de començar pensava que segurament trobaríem bastants punts en comú, a falta de cap veu del PSOE al debat, però a mesura que avançava, he anat veient que no. Mentre jo deia que es deixava sense veu a 100.000 persones de forma antidemocratica, la preocupació del regidor de CiU era que a Euskadi es formaria un govern de perdedors, com a Catalunya, deixant a l’oposició al partit guanyador (PNB i CiU), continuant amb la cançoneta partidista a la que ens tenen acostumats.

Però el que m’ha fet gràcia és el quan la Núria a deixat entreveure que un pacte entre PSOE i PP al Parlament basc seria antinatura. Aquesta opinió està bastant estesa entre els diferents opinadors i la classe política en general del nostre país. Potser perquè a la política catalana l’eix esquerra-dreta té molta importància encara hi ha qui no veu que al País Basc la política de fronts no ve només del costat abertzale o nacionalista basc, sinó que també té un fort front constitucionalista o nacionalista espanyol. És a dir, la discussió política és resumeix en dos eixos: o la independència o ser una Comunitat Autònoma més.

És per això que aquestes darreres eleccions basques no han estat només un afer autonòmic. Ha estat tota una qüestió d’Estat. Aquest procés va tenir el seu punt inicial en el 2002 amb el Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo, passant per la Ley de Partidos (amb el desgraciat suport de CiU…), per acabar amb els resultats electorals del passat 1 de març on no hi va poder participar una part important de l’esquerra abertzale a causa de la il·legalització. I així, eliminant del joc polític als hereus de Batasuna és la única forma en que els que aposten per una Espanya unida han pogut arribar al poder d’Ajuria Enea i frenar així les aspiracions sobiranistes de la majoria social basca.

Com deia Joxan Artxe en el seu poema “Txoria txori“, si a un ocell li talles les ales, aquest deixarà de ser un ocell…