Ser un Estat normal.

Sovint em fa gràcia que entre part de la societat, i especialment el jovent, dels Països Catalans hi estigui força arrelat l’ideal del pacifisme fins a nivells extrems. Els principals promotors d’aquests sentiments pacifistes són els partits de l’esquerra d’obediència espanyola, i les seves diferents branques sempre enllaçades entre elles. La seva tasca consisteix en que la població nacional catalana assimili els valors de la no-violència, i de pas, fer-nos creure que l’Estat espanyol és símbol de la pau i promotora d’aquesta.

Però molt lluny d’això, si una cosa caracteritza als nostres opressors és la presència de la violència en el seu ADN com a poble. Tan fàcil com agafar un llibre d’Història de 2º de Batxillerat i contar més d’una vintena de cops d’Estat en els darrers dos cents anys. Posats a investigar, podem endinsar-nos en el món de les exportacions d’armes del Govern espanyol, i veure com el simpatic José Luis Rodriguez Zapatero, així com els seus predecessors en el càrrec, permeten la venda d’armes de producció espanyola a països amb conflictes interns o guerres obertes. Els nostres veïns també tenen el trist honor de ser l’únic país d’Europa que ha assassinat un President triat pel seu poble, Lluís Companys… i encara més penós, no demanar perdo.

Mentre el govern espanyol ens intenta captivar pel fet de que el titular del Ministeri de Defensa sigui una dona, argument prou simplista sigui dit de pas, la realitat és prou diferent. Doncs l’Estat espanyol encara exporta a països del tercer món, en guerra o no, artefactes semblants a les mines antipersones. És propi d’hipòcrites fer frases de campanya electoral com “Exèrcit de Pau”, quan són el cinquè Estat del món que ven més armes a països en guerra. Si ells fan això, perquè nosaltres hem de renunciar a tenir el monopoli de la violència, a tenir exèrcit propi, com qualsevol altre Estat civilitzat?

Que ningú s’equivoqui. En cap moment estic defensant la lluita armada per assolir l’alliberament nacional, ni que comencem a llençar coets Kazham més enllà de Fraga, Salses i Guardamar. El que vinc a dir és que els que pretenem trencar l’Estat espanyol, que permet el manteniment de la gauche divine hippy-progre, i d’instauració d’un Estat català, social i de dret hem de creure en l’establiment d’unes Forces Armades pròpies.

Els i les independentistes que volem un Estat propi pels Països Catalans, hem d’exigir i defensar totes les eines bàsiques d’un Estat, incloent les d’un Ministeri de Defensa propi, amb una història militar pròpia, que la tenim, i posant al servei del país aquest cos armat. Volem un Estat normal o volem ser l’anomalia de la Unió Europea per culpa d’una passada de frenada del pacifisme guay, vagin amb bandera vermella o verda, dels Països Catalans?

Aquesta unitat, no.

Les persones estem fetes de valors, i en política de valors n’hi han per a tots els gustos. Darrerament el valor que més titulars de diaris, pamflets i fulles parroquials s’emporta és la solicitada unitat. Aquest procés unitari, com més ho sigui, més car serà per als partits que volem trencar amb l’ordre establert, doncs aquest consens tant gran desvirtua el nostre missatge polític, i a no tan llarg termini ens fa perdre suport social, és a dir, militancia i vots. Allò que ens dona força. Això els nostres enemics prou que ho saben. Tan les posicions que van des de l’autonomisme fins a l’espanyolisme optimista han apres que la millor manera de reduir l’independentisme polític és provocant-li un trencament entre el partit i les bases socials.

Ara, en una situació de crisi economica, és quan des d’Esquerra hauriem de presentar i defensar la nostra proposta. No la pactada de sota taula amb els companys de govern, sinó la que el nostre ideari polític planteja: prendre la independència nacional per assolir la igualtat social. Si la defensa d’aquets valors incomoda a PSC o ICV, i per tant, posa en perill el govern, no ens ha de preocupar, doncs estarem defensant allò què és nostre. Ja haurien de saber els partidaris d’Espanya, que van decidir manar juntament amb els i les independentistes. En canvi, si continuem al govern per defensar unes propostes que no s’adopten al nostre ideari, el que posem en risc és la nostra credibilitat davant dels ciutadans independentistes, per molta feina que fem a les institucions.

Clar que poden haver punts d’unió. Entitats com Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià en són una prova, doncs allò que uneix a la gent d’aquestes organitzacions són coses tan plurals i arrelades com la defensa de la nostra llengua. Però en allò que diferencia projectes polítics és on no hi pot haver unió, sinó tot el contrari. Sabem que tenim la raó, que l’espoli fiscal no és cap conte, doncs el que ara fa falta és una classe de polítics independentistes que tinguin posicions fermes, que facin cops a la taula quan calgui i que no els tremoli la veu a l’hora de plantar cara a l’espanyolisme.

Els procesos unitaris dilueixen els idearis dels grups més contraris de l’ordre establert, i  els converteixen en cooparticeps de la perpetuitat d’aquest. És a dir, esdevenim culpables d’allò que denunciem. Per a un independentista hauria de ser impossible coincidir, en temes tan importants com el finançament, amb un federalista, autonomista o regionalista. Doncs cadascú, molt legitimament, té el seu punt de vista diferent. Com deia Joan Fuster, només sóc unitari amb els que combaten al meu costat, i afegeixo jo, amb l’esquerra independentista.

PD: La foto és d’avui al mati. Militants d’Esquerra i JERPV han penjat l’estelada a la Plaça de l’Ajuntament de València, en motiu de la Diada del 9 d’Octubre.