No tenia pensat escriure res sobre aquest tema, però suposo que els sentiments, humans o no, en aquestes ocasions passen per damunt de tot i et guanyen. Una amistat de 13 anys no s’esborra així com així, i menys si t’ha acompanyat els anys en que servidor ha anat creixent de marrec fins a jove, passant mil i una histories plegats. I avui, a una saleta del veterinari, s’escrivia la darrera pàgina del seu llibre.
Una tardor del 95 mon pare va apareixer a casa amb una caixa de cartro, on dintre seu s’hi movia una coseta marró, que encara tenia els ulls tancats. Sempre havia volgut un gos, però crec que va xocar-me que fos tan petit, fins al punt de que aquest s’hagues d’alimentar amb els biberons de la meva germana. El cadellet, que vam posar-li Top, i jo vam anar a creixent i passant moltes estones plegats, ja fos treient-lo a passejar o bé donant voltes per Altafulla les moltes vegades que aconseguia escapar-se.
Als 7 anys va infectar-se de la leishmaniosi. Haviem de decidir si el sacrificavem o iniciavem un tractament que pocs gossos sobrevivien, i ell tenint poca massa corporal tenia menys possibilitats. Vam decidir, després d’una llarga passejada per Sant Antoni, iniciar el tractament: analisis de sang molt freqüents, pastilles entre formatgets i vacunes que l’hi posavem a casa a base de caricies. Tot el tractament va sortir bé fins fa un parell de mesos, fent que el Top disminuis el seu pes a la meitat, deixant-li un ull mort i els pulmons plens de liquid.
Avui al mati, la meva mare, ma germana i jo l’hem portat al veterinari amb cotxe. Ell treia el cap per la finestra, rebent els seus darrers cops d’aire, mentre nosaltres el miravem amb cara trista. Un cop a la saleta, la injecció d’un sedant ha fet que poc a poc s’anes estirant mentre la Natàlia l’hi treia el collaret i jo l’acariava. Ma mare i ma germana han sortit a fora i ens hem quedat sols, el Top i jo. A ell no ho se, però a mi se m’han passat tots els moments que vam passar plegats, com quan jo m’estirava al pati de l’altra casa i ell venia corrents a llepar-me pel cap.
Al cap d’una estona l’hi he fet l’última caricia darrere el cap, l’hi he dit “Adèu petit” i he marxat, amb els ulls plorosos, com ara. Quan he arribat a casa no estava sol. El Tel, de gairebé 2 anys, m’ha vingut a llepar, però de fons em semblava sentir bordar al Top. Però ara el millor amic descansa. És la vida.
Comentaris Recents