Al primer millor amic.

No tenia pensat escriure res sobre aquest tema, però suposo que els sentiments, humans o no, en aquestes ocasions passen per damunt de tot i et guanyen. Una amistat de 13 anys no s’esborra així com així, i menys si t’ha acompanyat els anys en que servidor ha anat creixent de marrec fins a jove, passant mil i una histories plegats. I avui, a una saleta del veterinari, s’escrivia la darrera pàgina del seu llibre.

Una tardor del 95 mon pare va apareixer a casa amb una caixa de cartro, on dintre seu s’hi movia una coseta marró, que encara tenia els ulls tancats. Sempre havia volgut un gos, però crec que va xocar-me que fos tan petit, fins al punt de que aquest s’hagues d’alimentar amb els biberons de la meva germana. El cadellet, que vam posar-li Top, i jo vam anar a creixent i passant moltes estones plegats, ja fos treient-lo a passejar o bé donant voltes per Altafulla les moltes vegades que aconseguia escapar-se.

Als 7 anys va infectar-se de la leishmaniosi. Haviem de decidir si el sacrificavem o iniciavem un tractament que pocs gossos sobrevivien, i ell tenint poca massa corporal tenia menys possibilitats. Vam decidir, després d’una llarga passejada per Sant Antoni, iniciar el tractament: analisis de sang molt freqüents, pastilles entre formatgets i vacunes que l’hi posavem a casa a base de caricies. Tot el tractament va sortir bé fins fa un parell de mesos, fent que el Top disminuis el seu pes a la meitat, deixant-li un ull mort i els pulmons plens de liquid.

Avui al mati, la meva mare, ma germana i jo l’hem portat al veterinari amb cotxe. Ell treia el cap per la finestra, rebent els seus darrers cops d’aire, mentre nosaltres el miravem amb cara trista. Un cop a la saleta, la injecció d’un sedant ha fet que poc a poc s’anes estirant mentre la Natàlia l’hi treia el collaret i jo l’acariava. Ma mare i ma germana han sortit a fora i ens hem quedat sols, el Top i jo. A ell no ho se, però a mi se m’han passat tots els moments que vam passar plegats, com quan jo m’estirava al pati de l’altra casa i ell venia corrents a llepar-me pel cap.

Al cap d’una estona l’hi he fet l’última caricia darrere el cap, l’hi he dit “Adèu petit” i he marxat, amb els ulls plorosos, com ara. Quan he arribat a casa no estava sol. El Tel, de gairebé 2 anys, m’ha vingut a llepar, però de fons em semblava sentir bordar al Top. Però ara el millor amic descansa. És la vida.

Jaqueta o samarreta?

 

L’altre dia van regalar-me una jaqueta molt bona. Però només de veure-la, amb un simple cop de vista, ja vaig tenir clar un parell de coses. Per un banda, que d’altres persones voldrien tenir-la per la seva singularitat, i per l’altra, que hauria de rebutjar-la. La peça de roba en qüestió me l’oferia un bon amic, amb el consell i vist-i-plau d’altres genials persones. Ho feien amb la millor intenció del món, n’estic segur.

 

Però com us deia, només veure-la ja sabia que no es quedaria al meu armari. Vaig veure d’una hora lluny que m’anava gran, bastant la veritat. No era la meva talla. Sincerament, em sap greu. Tot tenia bona pinta, tan la jaqueta com els que me l’oferien… però jo era l’error, no tinc encara la talla suficient com per a que em quedi minimament bé aquesta jaqueta.

 

A més, feia uns dies un company m’oferia una altra peça. En aquest cas una samarreta. Més senzilla que la singular jaqueta, però ara la talla s’ajustava prou bé a mi, o jo a ella, segons com es miri. En un primer moment m’era difícil acceptar-la. Qui me la oferia era una persona de qui tenia bones referències i amb qui havia parlat 3 o 4 vegades. Tot i que ens coneixíem poc, l’havia clavada bastant, doncs, que coi, la samarreta crec que em va prou bé, per ara, molt millor que la jaqueta, que ja li arribarà el dia.

 

Estatut, tocat i enfonsat.

.

Recordo durant la campanya del referèndum de l’Estatut que algunes persones d’Altafulla molt properes a Esquerra s’aferraven a un argument de CiU per votar SI a la consulta. ”És un avenç”, deien. Des de la militància d’Esquerra veiem el vot del NO com una prova de fermesa de l’independentisme del Principat davant un Estatut que patia la seva primera retallada. En canvi, la gent de CiU jurava i perjurava que amb l’Estatut es reconeixia a Catalunya com a nació, que s’ampliaven significativament les competències i que s’havia arribat a un bon acord sobre el finançament. Passats dos anys el resultat és el pronosticat per Esquerra.

.

Ni nació, doncs al preambul, que no té cap valor legal, i per tant no serveix de res, hi poas que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.“, és a dir, que ja podem decidir ampliament el que vulguem, que qui mana és la seva Constitució espanyola.

.

Ni competències que permetin un avenç significatiu. Aquestes ens arriben en comptagotes, a d’altres se’ns dona la titularitat però no un finançament per tal de desenvolupar-les, i com no, les més significatives continuen en els calaixos del Govern espanyol. És més, davant de l’ajornament de les comissions per desplegar l’Estatut, la vicepresidenta espanyola De la Vega diu que és normal que passi tot això. Xapeau per l’Estatut Mas-ZP!

.

Ni finançament, que amb les balances fiscals es posa en evidencia el tracte pejoratiu de l’Estat envers els Països Catalans i tota la seva ciutadania. CiU deia fa dos any que el model pactat per en Mas suposava trencar amb el model fins ara vigent (vegeu aquest arxiu) mentre que avui, la Secretaria d’Organització del PSOE receptava de nou “café para todos“, és a dir, llarga vida a la LOFCA i al deficit fiscal que roba més de 2000€ anuals a la nostra ciutadania.

.

Avui, passats dos anys del referèndum de l’Estatut aquest esdevé totalment paper mullat, on cap dels seus pilars bàsics sortira a la llum, ja sigui per les retallades del pacte Mas-ZP o del Tribunal Constitucional o bé nul·la intenció del govern espanyol i el PSOE. Estaria bé tornar a fer el referèndum, a veure qui s’atreviria a defensar el que defensava al 2006…