D’hara-kiris…

Al llarg d’aquesta darrera setmana a Altafulla, i concretament sobre el nostre govern local, a planejat una moció de censura que portaria els 3 partits de la dreta opositora del poble al poder acompanyats dels 3 regidors socialistes. Tota aquesta gent ha venut la operació com una garantia d’estabilitat per al poble enfront el dictatorialisme, segons ells, de l’actual coalició governamental.

Però si la vida té sorpreses, la política encara més. AUPA, el partit que a les anteriors municipals va passar de 4 regidors a només 1, dimecres passat anunciava que finalment no donaria suport a la moció de censura que el PAU-PSOE pretenia presentar. Els motius d’aquesta frenada crec que són purament estetics: ser particep d’una moció de censura és políticament lleig, i les coses lletges en política significa perdre vots.

Canvia alguna cosa el no suport d’AUPA a la moció de censura? No, continuen volent arribar al poder com sigui. En el mateix comunicat tenen la valentia d’exigir la dimissió de l’alcalde Francesc Farré (bloc inactiu… es reactivarà el dia que deixi de ser alcalde?) per a que es formi un nou govern, on logicament ells hi serien. És a dir, si AUPA fos un assessí que vol veure a l’actual Alcalde mort, aleshores d’anar a per ell i matar-lo, l’hi exigiria per carta i molt amablement que es suicides. Clar, matar algú queda lleig com deia més amunt: millor (per AUPA) que l’Alcalde es faci un hara-kiri públic a la Plaça del Pou.

En fi, amb actuacions com les d’AUPA, normal que després la ciutadania es pregunti si l’actual classe política els tracten com a ovelletes estupides…

Snow Patrol-Chasing Cars

PD: Que ningú s’ofengui per la metafora de l’hara-kiri i l’intent d’assassinat…

Esquerra: seny o rauxa?

Des de la mateixa nit de les eleccions, són molts els que han analitzat el perquè Esquerra ha perdut 349.000 vots i 5 escons, esdevenint extraparlamentari a Lleida i Tarragona. Hi trobem, en general, dues explicacions. Una vetlla per l’interès del govern del Principat i l’altra per el que l’hi conve a l’independentisme, és a dir, Esquerra ha de triar entre país o partit.

De la primera part principalment hi trobem el PSC (lógic, és per Esquerra que els socialistes estiguin a la Generalitat) i la seva premsa: les editorials del Periódico d’avui dimecres no tenen preu, llegiu l’article d’en Joan Tapia. Però també, i aqui hi pot haver una mica de sorpresa per alguns i no tanta per d’altres, a Josep-Lluis Carod-Rovira, president d’Esquerra, que a l’entrevista d’ahir d’en Cuní, no va parar de fer referències a que la “Nova Esquerra” ha de convertir-se en un partit serios, de govern, és a dir, més seny que rauxa… quines coses té la vida! Estava el President del meu partit receptant medicina convergent a tota la militancia per tal de mantenir el partit en el govern de la Generalitat a canvi de ves a saber tú que?

D’altra banda tenim les reflexions que provenen d’una gent independent (i independentista) que fa temps estaven a l’orbita del partit, per exemple en Victor Alexandre, o també els propis sectors critics del partit, com Esquerra Independentista, que lluny de voler fer sang (ja va fer-ne prou en Carod als Matins de TV3) proposen una nova d’idea d’Esquerra que permeti reconvertir-la en aquella formació que al 2003 generava tanta il·lusió, no només entre la militancia, sinó que també entre la ciutadania del país. És a dir, els i les opinadores independentistes de l’orbita del partit i els sectors critics (que ve de criteri, Jaume Renyer dixit) recepten medicina desacomplexadament independentista, rauxa per a Esquerra.

En la meva opinió, el que ara fa falta és preocupar-se per el partit, el país ja l’arreglarem. Qui digui que això és ser egoista s’equivoca. En 4 anys Esquerra ja s’ha sacrificat prou pel país, des de la formació de dos governs fins al vot negatiu de l’Estatut, amb tot el desgast que ha comportat, un desgast que pot quantificar-se: 349.000 vots de menys. Per tant, ara que els cicles electorals ens deixen i que tenim un Congrés Nacional d’Esquerra a tocar, cal remontar la situació, incloure gent nova al partit i iniciar un nou cicle que porti de nou il·lusió i rauxa a Esquerra.