Molinera per a estona!

Ahir, dia dels inocents, més d’un, dos i tres militants d’Esquerra vam fer la inocentada de que deixavem el partit i anavem, seduits per la Casa Gran del Catalanisme, a CiU. Com ja he dit, tot mentida, que ningú pateixi, que almenys jo d’Esquerra no m’hi moc pas, queda molta feina a fer en aquest partit, que l’hi acabes agafant carinyo i tot, en tots els seus nivells: a Altafulla, a la comarcal i la regional amb la gent que apostavem (i apostem encara) per en Jaume Renyer i a nacional sota el paraigües d’Esquerra Independentista.

Els comentaris que hem vau deixar deien de tot, però em concentraré amb en Joan Charles, que no va caure en el dia que estavem i va arribar a fer trucades a en Jordi Rofes per saber, del tot preocupat, que coi pasava que els d’Esquerra Independentista marxavem a CiU, arribant a no poder dinar gairebé. No pateixis, que ens veiem com a molt tard al proper Consell Nacional d’Esquerra.

A en Quim i a en Ferré, no patiu tan per les fragmentacions internes d’Esquerra, que només són corrents crítics, i no partits nous en potència. A més, no crec que jo acabi mai a CiU, si abandones el projecte d’Esquerra seria per anar a una altra organització d’esquerres i independentista. Ho sento, però estic segur que ja teniu gent capaç ;-).

Per últim, m’he obert un Fotolog, on aniré penjant fotos que faig al llarg del dia amb el mobil, amb el bluetooth ho paso al Mac, i apa, ho penjo! Ah, la imatge que veieu, una postal que he fet per Equerra d’Altafulla.

Bones festes i bon 2008!

PD: AVUI M’HE ADONAT QUE AQUEST ÉS EL MEU ESCRIT NÚMERO 100… A COSTAT PERÒ HI HE ARRIBAT!

Spuch per Alasà, per coherència.

Ahir va fer dos anys que vaig entrar a militar a les JERC. En aquesta organització he conegut belles persones i millors amics i amigues, considero que he apres molt de la política i com funciona… però un dels meus maxims valors, la coherència, s’ha vist trait: principalment per ser militant d’un dels partits que han fet President de la Generalitat a un espanyol, però no només això. Hem demostrat que fem qualsevol cosa pel poder, com per exemple, no deixar que la llista més votada sigui la que governi.

Quan Artur Mas va presentar la Casa Gran del Catalanisme, jo hi era: gairebé dos hores en peu van tenir la seva compensació. Des d’aleshores porto tots els dies pensant-hi sobre com la política, a partir del meu partit, Esquerra, a traït els meus ideals sobre la coherència. Per això, i com diria aquell, dic prou. Abans de continuar amb lluites d’idees (i ideals) en el si d’Esquerra en les mil i una convocatories que rebem la militancia (consulta sobre el vot a l’Estatut, Conferència Nacional, Congresos Regionals, Assamblea local…) prefereixo anar a un partit on els dirigents tinguin les idees solides malgrat que la militancia de base no opini gaire.

Dono el pas i em poso al servei, del que faci falta, de’n Joan Spuch, regidor de CiU a Altafulla, d’en Quim Amoros, cap comarcal de CiU i com no, i des de la modestia, d’Artur Mas, proper President de la Generalitat. Té molt a veure l’entorn proper, per una banda, el meu tiet Xavier Farriol, regidor de CiU a Vila-Seca, que parlant el dia de Nadal mentre dinavem va fer-me fer la meva reflexió final, i per l’altra, els amics i amigues que no són d’Esquerra, però que m’han animat molt, massa i tot avegades, demostrant-me que el hooliganisme no arriba enlloc.

Així doncs, els carnets d’Esquerra i les JERC de que tan presumia no fa molt ara, estan per els volts de Sant Antoni entre la natura, mentre que ja he enviat la meva solicitud d’afiliació a CiU. Noves idees que axafen les antigues, jo sóc català (és la meva manera de ser espanyol), però antics companys del País Valencià, ho lamento molt però vosaltres sou espanyols, Duran i Lleida, agradi o no, porta raó: la independència no és el camí, però això no significa que deixe’m de treballar per la nostra terra des de tots els fronts: a Barcelona amb Mas President i a Madrid amb Duran de Ministre.

Comença un nou viatge.

PS: Josep M. Alasà, Montse Casanoves, Hèctor López, Amadeu Saurí, Jaume Pamias, Jordi i Anna Sans… espero que comprengueu el meu pas. Marc Anguera, Núria Gavarro, Jordi Rofes, vosaltres, que us considero els meus pares en política sou dels qui he apres més, malgrat el pas que faig. Antic companys de les JERPV, feu com aquell, i aneu al Bloc. A tots una abraçada.

PS2: Ja aniré remodelant el bloc als canons visuals de CiU.

Posicionar el federalisme a l’eix.

Quan des de posicions federalistes s’opina sobre l’independentisme (o sobiranisme) s’arriba a la idea simplista de que és un simple xoc de simbologies: de senyeres contra rojigualdas, de burros enfrontats a toros o de castellers lluitant contra els toreros. És a dir, des del federalisme només es pensa en un debat identitari, mentre que la realitat es ben diferent. Només fa falta mirar els programes polítics dels partits independentistes: volem un Estat propi per oferir un millor benestar social a la nostra ciutadania, la catalana, amb tots i cadascun dels seus trets identificatius.

Un debat que porta obert 300 anys ja difícilment pot trobar una solució conjunta. Espanya ha tingut les seves oportunitats, i sempre les ha aprofitades per intentar crear un Estat Nacional com si fos Suècia. El federalisme també ha tingut les seves ocasions, sempre amb un marcat accent català, però també va ser tombat. Des de Pi i Margall, passant per l’ERC amb branques federalistes dels 30, fins arriba al President Maragall dels nostres dies, el resultat sempre ha estat el mateix: la paraula contra el mur i la societat catalana frustrada davant de tanta incomprensió… que a Espanya ja li anava bé.

No oblidar, però, que el federalisme sempre que ha tingut expectatives d’èxit a tingut el suport de l’independentisme, ara que el debat està en independència o dependència, els federalistes hauran d’escollir entre les opcions, com en el seu dia nosaltres vam fer-li’s confiança a un projecte, el federalista, que per enèsima vegada a fracassat. Tota la pedagogia que destinem a Espanya, per a veure si ens entenen és energia perduda, però que si la traslladem a casa nostra, de ben segur que moltes consciencies confiarien en l’opció independentista.

Una opció que els seus majors enemics seran persones com José Bono, candidat del PSOE a la Presidència del Congrés dels Diputats, que diu que la nació catalana és un invent o Alfonso Guerra que fa un parell de mesos proposava abolir l’autonomia basca. I aquestes persones són membres de l’Executiva del PSOE, que es fa dir Federal… quin federalisme el seu! Per no parlar del federalisme del PP… com voleu construir un Estat Federal quan diguem que gaire consens no hi hauria? Quan el model territorial actual ja els va bé als dos grans partits espanyols? Quan la gent d’aquí esta farta de la incompetència espanyola (infraestructures, espoli fiscal, menyspreu permanent…) i prefereix mirar, directament i sense intermediaris, a la Unió Europea?

Escòcia, Flandès, Euskal Herria, Montenegro, Kosovâ… molts pobles estan esdevenint Estat, cap d’ells s’en penedeix (quants Estats han renunciat a ser-ho per esdevenir una simple província de nou?) i per algo serà, ves que no sigui per les millores socials que aporta el fet de manar-se un mateix. Una nova Primavera dels Pobles arriba a Europa, trenquem vells Imperis on el sol no es ponia?

Apunts, dels meus.

Ara hauria d’estar estudiant, però m’he pres un descans aqui a la UPF, i volia aprofitar per escriure alguna cosa al bloc, fa dies que van passant coses que m’agradaria comentar i ho faré a mode de breus.

Per començar, aquest dissabte vaig estrenar-me (anava a posar la forma en que ho diria l’amic Joan Charles, però millor que no… coses de l’horari infantil!) com a Conseller Nacional d’Esquerra al Consell Nacional que va fer-se a Bellpuig. Aixecat a les 7, agafa el TGV fins a Lleida a les 8.15 per 6€ (com diria en Pep, la targeta magica!), un vago per a mi solet (ja podria estar-hi la Maleni per dir-li 4 cosetes) i cap a les 9 a Bellpuig amb en Charles, on ja vaig anar veient cares conegudes: algunes saluden, d’altres no, perquè serà? Votacions amb forces no, dinars per apendre i tornades al Camp per reflexionar.

Segon, tinc pendent de fer dos escrits per a contestar dos blocaires. Per ordre de resposta, el primer a qui contestaré serà a en Victor Albert, on basicament escriuré sobre el fracàs del federalisme a l’Estat espanyol i perquè crec que la nació catalana només l’hi queda la via sobiranista per avançar. La segona persona que vull contestar és al company de partit Carles Herrera. Ell ha posat al seu bloc, i firmat amb el seu nom, el manifest “Ja n’hi ha prou”. Jo també crec que ja n’hi ha prou, però crec que no coincidirem gaire en el punt de vista.

I per últim… aquets darrers dies m’estan donant a pensar sobre les coses que poden pasar d’aqui a uns anyets, tan personalment com políticament, i mira, que estic content tu! De pas, i ara si que acabo, una abraçada ben forta a en Manyes i en Magranet… la Ribera, guerrillera!

(la foto, el meu fons de pantalla: enyorant Altafulla!)

Sociates, per això vull la independència!

 

Realment en aquest país nostre tenim una verdadera crosta nacionalista, però no catalana, sinó espanyola, i el seu màxim exponent no és el PP, un partit gairebé residual al Principat, sinó el PSOE (el PSC a mort, amics i amigues federalistes) què és capaç d’arribar a la manipulació més barroera que hom pot imaginar.

 

Al llarg d’aquest dies ho he pogut veure des de diferents perspectives, des de la local en que els socialistes titllaven a AUPA (benvinguts a la blocsfera!) de partit progressista fins a la nacional en que Joan Ferran deia que TV3 ignorava la realitat civil catalana… quantes vegades fan matances de toros a TV1 i quantes vegades heu vist un breu informatiu sobre una jornada castellera al seus informatius? Clar, m’oblidava, siguin d’esquerres o siguin de dretes, d’Espanya només “una, grande y libre”.

 

Ara, amb el vot en contra, al Senat, d’Esquerra als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), i també del PP, CiU i CC, les JSC s’autodefineixen com els unics defensors de Catalunya. Ja sabem com és la seva manera de defensar Catalunya: premiant a la Ministra Alvarez com a cap de llista del PSOE a Malaga, menyspreant a la gent que vam sortir al carrer l’1D o permetent el tall de TV3 al País Valencià.

 

Les coses clares, evitant la aprovació d’aquestos PGE s’evita la financiació per part de l’Estat de la campanya preelectoral del PSOE i la Chacon. Al comunicat de les JSC parlen de diferents mesures, que sumant els diners que valdrien arribem més o menys als 20 milions d’euros. 20 milions! Engrunes de pa si ho comparem amb els 19.000 milions d’euros d’espoli fiscal que patim els i les catalanes.

 

I tot perquè el govern del PSOE així ho vol: eliminant un sistema econòmic propi al nostre l’Estatut, negant-se a publicar les balances fiscal o dedicant gran part de les inverions de l’Estat a l’AVE Madrid-Barcelona. La solució dels nostres problemes, els reals (mileurisme, nefast sistema educaciu i sanitari, infraestructures) es deuen a la capacita econòmica de la Generalitat, en benefici de l’Estat, com sempre, a pagar el beure i callar.

 

Els nostres impostos, al nostre país. Amb el PSOE aixó no és així, qui vulgui canviar-ho, que s’imagini que hem de fer, crec que ja és hora de demostrar que som majors d’edat, que a Espanya encara es deuen pensar que anem amb el xumet.

 

Èxit sobiranista

Estem davant d’una societat catalana que comença a renunciar de la mentalitat, de l’època dels governs convergents, victimista, que veu que els problemes que ens afecten al dia a dia, els hem de solucionar nosaltres mateixos. Per això aquest dissabte centenars de milers de catalans i catalanes vam sortir a manifestar-nos per Barcelona a exigir el que ens pertoca: el dret a decidir per nosaltres mateixos. Del victimisme a l’exigencia i del “que ens ho facin bé” al “volem fer-ho nosaltres”, com la - suposada - democracia espanyola, el poble català s’està fent adult i vol emancipar-se.

Però encara n’hi ha alguns que això d’abandonar la casa espanyola per crear la casa propia els fa vergonya. Vegeu sinó Joan Ferran del PSC, que el seu màxim argument contra la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir és dir que la majoria de la població catalana està en contra del dret a decidir perquè no va anar-hi. Per el mateix argument, podriem arribar a dir que la majoria de la societat espanyola està a favor d’ETA, perquè no tothom va a les manifestacions en contra d’ETA, jo el primer.

La d’abans d’ahir va ser la segona onada d’exigencies sobiranistes. Estem en un punt d’inflexió on tothom s’haurà de situar, i qui no ho faci quedarà fora de joc. La opció sobiranista està carregada d’arguments, des de l’espoli fiscal fins a la defensa de la cultura propia. Però, quins arguments tindran els unionistes, on jugarà el Barça? Els socialistes avantposaran la Unitat d’Espanya enfront el progrés social i econòmic de la nostra societat?

Comença un compte enrere, i nosaltres hem de traçar un full de ruta.