Responsabilitats.

Quan va firmar-se el pacte de govern local, dit de canvi i de progrés, la veritat que hi tenia molta il·lusió, però ja em temia de que l’acord no duraria els 4 anys. A Altafulla teniem l’experiència de Torredembarra al 1999: unes eleccions mogudes amb el resultat de molts partits presents al ple, resultant-ne un govern multicolor que va acabar estripat per totes bandes amb una moció de censura com a rematada final.

Ja fa uns mesos, quan escrivia “Altafulla a la torrenca?” no només em referia a la presència de mil i un partits, sinò que també pensava en la dificultat de tenir un govern estable. Podriem dir allò de que l’ésser humà és l’únic animal que cau a terra dues vegades amb la mateixa pedra… a Altafulla només ens falta una moció de censura per part de l’oposició (cosa que no crec tan díficil com diuen d’altres) i que a les properes eleccions hi hagin menys partits.

Però bé, aquest divendres en Josep Maria Alasà, regidor d’Hisenda (i Joventut), presentarà al ple de l’Ajuntament els pressupostos per al proper any, i que com ja es sap, no tindran molt de “cash” que diguem: ens haurem d’estrenyer el cinturo. No se quin paper faran els partits de l’oposició, però espero que tots els partits siguin responsables i almenys 3 d’ells coherents.

Responsables perquè més enllà del titular periodistic per al Plaça del Pou “El govern local no tira endavant els pressupostos”, poc de bo en treuran i molt hauran d’argumentar al bloquejar l’acció de govern en moments dificils. Coherents, i aqui em refereixo al PSC i AUPA per una banda i a PAU per una altra; els primers tenen gran part de culpa dels nefastos numeros degut a que aquestos són una herencia directa de la seves actuacions a l’anterior govern (els hi sona “urbanisme social”? Jo tinc ganes de parlar-ne…), i als segons perquè fa una setmana encara eren els seus pressupostos com a partit de govern.

El tema és complicat de resumir en un simple escrit, per això segurament en tornaré a esciure al bloc, Esquerra d’Altafulla n’hem escrit un article per al butlletí i a la web i dijous a les 13:30 aniré a una tertulia a Altafulla Ràdio a parlar-ne del tema com a portaveu de les JERC d’Altafulla.

PD: El dia 1 tots a Barcelona a la manifestació! Envieu un mail a tarragona@esquerra.org o a torredembarra@esquerra.org si voleu anar-hi en bus!

PD2: L’Altafulla Confidencial a tornat a escriure… ja ho diuen: torna per nadal, un mes abans… ja va bé!

PD3: Francesc Ferré, espero haver-te contestat minimament amb aquest escrit… quan t’animes a obrir el teu propi bloc? ^

La Casa ambigüa d’en Mas.

Hi ha qui comet l’error de generalitzar, i creure en la possessió única de determinades idees, obviant sovint que aquestes idees algú altre ja les ha tingudes, i encara més, ja fa temps que les vol aplicar. Això és el que va passar ahir a la Conferència de l’Artur Mas.

Dret a decidir, espoli fiscal i prou pedagogia per les Espanyes. Aquests 3 punts són els que, després de més d’una hora de conferència, crec que tenen més importancia. Però, per a mi, el més greu és que Artur Mas, a l’edat de 51 anys, hagi descobert i, el més important, compres aquestes tres idees o conceptes.

Però el més important és que les arribi a aplicar. Potser alguns independentistes i sobiranistes avui estan contents per les declaracions d’ahir d’en Mas, però vull recordar una cosa un tan pessimista. L’endemà del 30 de setembre també molts independentistes vam alegrar-nos del pas endavant que CiU s’havia atrevit a fer, vam creure que CiU era capaç de fer un salt qualitatiu respecte la seva percepció sobre el nacionalisme. Mesos després vam veure tota aquesta confiança transversal, entre el nacionalisme i l’independentisme, volar pels aires arran del pacte Mas-ZP.

Potser la paraula que millor definiria la història aquesta de la “Casa Gran del Catalanisme” és: ambigüitat. Mas va criticar tot el procès estatutari (retallades, Tribunal Constitucional…) però va dir que el tornaria a votar, deia que s’havia de protegir el Medi Ambient però bé que en el seu moment van defensar el PHN, vol aglutinar el catalanisme sota una mateixa marca mentre criticava les accions ridicules, segons ell, d’altres catalanistes, deuncia l’incompliment de les inversions de l’Estat al Principat (tal com posa a l’Estatut) i en canvi vota a favor dels Pressupostos Generals de l’Estat…

En fi, vaig sortir del Palau de Congressos de Catalunya amb la sensació de que Artur Mas començava ahir la seva cursa, de nou, cap a la Presidència a la Generalitat. Haurem de veure quan aconsegueix aquest objectiu: al març amb una sociovergència reciproca (com ja van fer amb el PP al 96) o al 2010 amb ves a saber quines combinacions: continuant de la mà de la Unió Democratica de’n Duran (tal com va dir ahir) o buscant les forces que aposten per l’autodeterminació?

Per què Renyer?

A la foto una mica el resum del que serà el dia d’avui, o el que ha estat fins ara que ja són gairebé les 4 de la tarda. Al matí a classe (al fons de la foto veureu un cartell de la UPF), ara al migdia-tarda a la biblioteca (lloc de la foto i on estic ara) fent feina i per la tarda cap a Tarragona a l’antiga Audiencia al Congrés comarcal d’Esquerra on ja tinc decidit el meu vot, les dues cartes que veieu davant del portatil són d’en Jaume Renyer. Però perquè penso votar aquesta tarda a en Jaume com a candidat d’Esquerra per Tarragona a les properes generals?

Per la seva implicació amb el país, ja sigui per presentar els seus diferents llibres sobre teoria política als diferents punts de la geografia dels Països Catalans com per a treballar per a diferents organs institucionals com va fer treballant per al Consell Consultiu. A més, no voldria oblidar la seva trajectoria com a militant independentista, des de diferents organitzacions de l’esquerra independentista als 80 fins a actualment fent de President del Fòrum Català per al Dret a l’Autodeterminació (FOCDA), i com no, treballant ara per a esdevenir la veu de l’independentisme català d’esquerres de les nostres comarques al Congrés espanyol.

Per el seu alt coneixement internacionalista sobre els diferents processos d’alliberament nacional que han viscut, i estan vivint, altres nacions del món. Si al 2014 volem realment portar a termen un referendum necessitarem teorics de l’autodeterminació i no gestors, o gestores, de pressupostos, mocions o d’altres tasques més legislatives del dia a dia. Per això també l’hi donaré el meu vot a en Jaume, per a que des de Madrid, també es treballi cap a la consulta popular al poble català i el seu dret a l’autodeterminació.

Per l’interes mostrat en la opinió de la militancia, i en especial a la de les i els militants de les JERC. Fins a dia d’avui, i que jo sapiga, cap altre candidat (ni la Rosa Rossell de Tarragona ni en Lluís Aragonès de Riudoms) de les comarques tarragonines ha demanat de reunir-se amb nosaltres, ni un trist correu electronic per saber o interessar-se sobre que pensem el jovent del partit. En Jaume des del primer dia que compta amb nosaltres, alguns potser diran que per interes, no ho crec, però la intenció igualment hi ha estat, i de reunions d’en Renyer on hi havia gent de JERC, n’hi han hagut unes quantes.

Podria allargar-me més, però no ho faré perquè he d’agafar el tren cap a Tarragona. Aquesta tarda a donar suport, com ja ha anunciat més gent del partit, a en Jaume, persona que porta l’indendentisme i els valors republicans al cor i que no l’hi fa res perdre una tarda escoltant a la militancia… bé, no crec que ell ho consideri temps perdut, d’altres directament ni es molesten.

Per l’Esquerra de la llibertat… i si, tinc un Mac!

El seu oblit contra la nostra dignitat.

Ara mateix estic a una xerrada, organitzada per la Plataforma Universitària pel Català (PUC) a la UPF, a càrrec d’en Josep Cruanyes, què és portaveu de la Comissió de la Dignitat. La xerrada tracta sobre els famosos Papers de Salamanca. La magnitud de la tragèdia és enorme.

Al finalitzar la Guerra Civil espanyola, el govern franquista va requisar fins a 800 tones en documents d’arreu dels Països Catalans, però de tots aquests documents només n’han sobreviscut un de cada deu “Papers de Salamanca”. Però, perquè va requisar-se aquesta documentació? Desgraciadament, ja ho sabem prou bé: perseguir als perdedors de la guerra.

El mateix retorn de part dels Papers de Salamanca (uns 2.000.000 de documents, el 10% del total) va ser una demostració del centralisme pur i dur de l’Estat espanyol: de Salamanca a Madrid, i d’aquí, després d’un recurs del PP (que va suposar un nou segrest) al Tribunal Constitucional, cap a Sant Cugat.

Quin és el paper dels diferents partits? El PSOE, per boca de l’actual Ministra Chacon, va prometre el retorn en la seva totalitat abans de les ja passades eleccions municipals… ara diuen que per les eleccions generals ja ho veurem.

Mentre a Madrid s’ha aprovat una Llei de la Memòria històrica més semblant a una operació de marketing que no pas una altra cosa, encara moltes persones (d’avançada edat ja), encara esperen el retorn de documents personals. És indignant per aquesta gent gran, que prou va patir, que els partits polítics o institucions espanyoles vagin dient que ja no ve de 3 o 4 anys, e motiu de la indignació crec que és obvi.

Finalment, és penós, que l’Estat espanyol vagi per Sud Amèrica donant lliçons de democràcia, quan ell mateix és incapaç de reconèixer el patiment dels repressaliats de la Guerra Civil dignament i reparar la memòria d’aquelles persones que van ser condemnades a mort negant-se a anul·lar els judicis franquistes. Més que una Llei de Memòria Històrica, han aprovat una Llei d’Oblit Històric: 40 anys de franquisme els ha sortit gratuït.

(passeu-vos pel bloc de la Lídia Pelejà, que segur que escriura quelcom sobre l’acte)

A la Mesa del Congrés de les JERC.

“Són les 11 en punt, i la Sala d’Actes de l’Escola Universitaria del Maresme, a Mataro va omplint-se. La presidenta de la mesa, Georgina Oliva, demana que la militancia vagi prenent seient.”

Així començava el segon dia del XXIè Congrés Nacional de les JERC, tenia intenció d’escriure des d’allà “in situ”… però m’ha estat impossible per dues raons.

La primera és molt senzilla: no tenia la contrasenya del wifi de l’EUM, tot i que en Bernat Costas, al meu costat, ha intentat trobar-la. Però, que hi feia jo amb en Bernat Costas? Senzill també, erem dos dels set membres de la Mesa del Congrés Nacional, presidida per Georgina Oliva. La veritat que quan la Núria Gavarró, recent escollida Secretaria d’Estudis i Programmes, va proposar-me ser-ne membre, no m’imaginava que m’ho arribes a passar tan bé amb els meus companys i companyes de Mesa.

El segon motiu, el frenetic ritme que portavem: avisar a la gent del “timeing” d’inici i cloenda, contar vots, controlar el temps de les intervencions (ho sento si vaig ser massa estricte!), puntualitzar les esmenes que passaven o no al Plenari, tornar a contar vots (butlletes amunt!), explicar el funcionament de les diferents Comissions juntament amb la Sandra, parlar amb la gent de la Ponència per concretar els canvis de darrera hora… cansat però molt interessant i divertit!

De la direcció sortint, a més a més d’en Pere Aragonès, vull destacar-ne una altra persona: Joan Almacelles. El ja ex-secretari nacional d’organització i finances crec que ha estat una de les persones que més ha treballat per les JERC (incloent en Miquel Salip com va dir en mateix Joan). En persona només l’hi he pogut dir un simple “ole!” i fomentar iniciatives al sopar dels crits “Joan Almacelles, patriota català!”.

De la nova gent que entra a la direcció hi han 4 persones a destacar. Com no, el nou portaveu, en Gerard Coca, a veure si pose’m coses al bloc… En Pol Pagés com a nou Secretari d’Imatge i Comunicació, del que crec que farà una excelent tasca. La Empar Crespo, com a nova Secretaria de la Dona, genial amiga i com a demostrat al Congrés, tota una gran oradora amb tota la naturalitat del món. I per últim, a la Núria Gavarró, companya de la Executiva Regional del Camp i mare (i en Marc Anguera, el pare!) pel que respecta el món de la política.

De la resta de gent, com ara m’estava dient el company Joan Plana, som més que un partit, som una gran familia, tan per els moments dolents com en els bons. Però sobretot, i al llarg del Congrés, hem demostrat la capacitat que tenim la gent de les JERC de treballar de forma conjunta per assolir el nostre objectiu: la independència, el socialisme i la reunificació dels Països Catalans.

Endavant les JERC!

Nota: Demà miraré d’anar enllaçant els blocs de tots els i les militants que he anat coneixent al llarg del cap de setmana. Avui no ho faig perquè estic enxufat al Wifi del vei de la meva tieta, i mai se sap quan es desconectarà. A la foto, la Comissió numero 3.