Dos dies de festa valenciana.

Tot comença dilluns, fent-me un auto check-in a l’Euromed, destinació València. Després d’haver matinat per anar a treballar, agarro el tren de les 5 cap al sud, on aprofito per dormir fins passat Castelló, i d’ací fins al Cap i Casal del País Valencià, vaig pensant en cosetes de la secretaria regional (i “interregional” Camp-PV) d’Imatge i Comunicació.

Al baixar, Anna està a l’andana esperant-me per anar ja cap al cinema on hem quedat amb d’altres, primer amics i després companys de partit, per anar a veure Els Simpson. Els qui em coneixen saben que sóc un enganxat de les crispetes… doncs aquesta vegada, i com no podia ser d’altra manera en honor al protagonista de la pel·lícula, natxos! En fi, entre riures, partides de caixa varies i crits de “País Valencià, País Valencià”, s’acaba la pel·lícula, això si, sense que aparegui Matias Prats. Mentre sopàvem, començà la tertúlia política, sobretot parlant de CiU i la seva dualitat nacional: ànsies ministerials a Madrid i fam presidencial a Barcelona, xerrada que acaba a altes hores de la matinada al Casal d’Esquerra de València, pas que aprofito jo per fer una espoliació en tota regla de material d’Esquerra. El hobby és el hobby…

L’endemà em llevo aviat, mentre Anna no s’aixecà fins la 1:30. Ella assegura que va ser al reves, no us la cregueu. Cap allà les 2 anem a casa d’Ulisses, que ens va fer uns espaguetis boníssims, fem una migdiadeta, en uns sofàs genials, amb la incorporació de Tere mentre a la televisió fan Shrek 3. Arriben les 6 de la tarda, hora de començar a desfilar, doncs hem quedat per anar al Casal d’Esquerra, punt de sortida de l’expedició cap a Benifairó, que estan de festes i la gent d’Esquerra organitza un sopar republicà.

L’ambient del sopar era genial: més 200 persones en un acte d’Esquerra, amb parlaments, crits i regals per a l’Anna (era el seu aniversari) inclosos. Després, petita trobada raconaire prèvia al concert… quin concert! Impressionant! La gent de les JERPV muntant muixerangues, tots ballant i cantant com desesperats gaudint de l’ambient i jo cada segon que passava sentint-me més valencià que principatí!

Se’ns dubte cada vegada que vaig al País Valencià, torno amb les piles carregades, amb l’ànim més alt i amb moltes idees al cap. Tot i que no puc anar a viure allà, que ja m’agradaria, hi ha qui ja em considera un valencià del nord. Com deia al principi, molta gent del sud ja ens uneix més una amistat que no pas el fet de ser companys de partit. Havia un que deia que el seu país era petit, jo crec que el nostre país és enorme, doncs hi ha molta gent, i em refereixo especialment a la gent del sud, que tenen un cor enorme i una capacitat de treball per la causa sense límits, a tots ells i elles, una abraçada enorme!

(Final ràpid: després del concert, a dormir a casa del regidor, al mati cap a València a devorar, que no dinar, en un restaurant italià, una dutxa a casa l’Anna, comiat de sons pares i cap a l’Euromed destinació Tarragona, que demà treballo d’hora. )