La necessitat de decidir

En una situació política d’avorriment del personal, amb debats que gairebé no porten enlloc i de disputa entre partits per qüestions purament electoralistes, algú ha de donar el pas i posar damunt la taula un projecte que sigui capaç de moure la gent, ja sigui a favor o en contra. I crec que és Esquerra el partit que, com ja va passar al 2003 amb l’Estatut, té aquesta capacitat d’encapçalar un projecte que faci posicionar a tothom que viu al nostre país.

Un cop vista la deriva “felipista” de Zapatero portant al fracàs qualsevol projecte federalista, la gairebé inutilitat d’un Estatut aprovat per la ciutadania catalana malgrat les retallades patides i el nul respecte de les institucions espanyoles a les decisions populars catalanes, s’ha de fer el pas i fer una pregunta que no té terme mig: continuem amb Espanya o no?

En el marc d’una calçotada de les JERC a Reus, Xavier Vendrell va proposar la formació d’un govern per l’autodeterminació. Molts polítics i entesos en la matèria van titllar la proposta de poc seriosa, i lluny de valorar la proposta des d’un punt de vista polític, va començar a fer-ne mofa per el lloc on el vicesecretari de Coordinació Interna d’Esquerra va fer la proposta.

Però tot i així, durant setmanes el debat sobre l’autodeterminació i el dret a decidir va estar damunt la taula. Va demostrar-se que el dret a decidir si que interessa realment i aixeca passions i enemistats. És per això, que Esquerra ha de seguir unes noves línies que marquin una agenda política que, mai oblidant-se les polítiques socials d’esquerres, posi de nou i de forma solemne el dret a decidir damunt la taula i al dia a dia de la vida política.

Serà d’aquesta manera, i no sent còmplices de governs socialistes a Espanya, com Esquerra recuperarà la credibilitat perduda i retornarà la il·lusió a molts catalans i catalanes. Perquè desconnectant de l’esquerra espanyola també és poden fer unes bones polítiques socials, és més, de la mateixa manera que des del sobiranisme català demanem més vols intercontinentals des del Prat enlloc de connexions amb TGV a Madrid, també hem de fer una ruptura clara però sense drames amb la classe política espanyola que promet però no compleix i buscar noves complicitats al panorama internacional.

La clau en aquesta posada en escena del dret a decidir pot estar en la seva pròpia radicalitat democràtica. Difícilment basant-se amb idees democràtiques algú podria negar-se a l’elaboració d’un referèndum d’autodeterminació. Tot l’arc parlamentari català es veuria obligat a prendre posició en un plantejament on no s’hi valen mitges tintes. Quedaria per veure fins a quin punt pot arribar el nacionalisme de CiU, com PSC i ICV defensarien la continuïtat amb una Espanya que, de nou, a renegat al federalisme o s’atrevirien a donar el projecte de l’Espanya plural per mort.

Aquets darrers anys Esquerra ha fet confiança al federalisme i a l’esquerra espanyola, una mà estesa que ha trobat com a resposta sovint la bufetada i la porta a la cara. A arribat l’hora de que siguin els federalistes els qui confiïn en el nostre projecte, que creguin en un altre federalisme: el de les terres dels Països Catalans.

Només fa falta que mirem un any enrere, el 18 de febrer de 2006. Milers de catalans i catalanes vam llençar-nos al carrer sota el crit “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Aquella tarda per els carrers de Barcelona es respirava emoció i esperança: canalitzem-la de nou i apostem per una Esquerra que es basi en el símptoma de la democràcia més radical i pur, el Dret de Decidir.

En aquest bloc 122 persones (85%) han votat que estan a favor del dret a l’autodeterminació, mentre que 21 (15%) hi han votat en contra.