Deures d’en Salvat.

Coses de la vida, dues persones m’han encarregat un meme, en Jordi Salvat i l’Anna Peña. Com l’Anna està celebrant el seu pre aniversari al Rock a la Mar, contestaré primer al meme d’en Salvat, deixant el de l’Anna per quan torni ella i així demà podré escriuré sobre el ple de l’ajuntament d’Altafulla del qual acabo d’arribar.

Recomana’m un bloc en català: Escombraré una mica cap a casa i recomanaré l’Altafulla Confidencial, tot i que ara esta de vacances fins al setembre. Al llarg de la campanya i el periode post electoral va donar molta “vidilla” al poble, o almenys als que seguim de més a prop la política local. L’altre dia al tren el Fonxo va preguntar-me sobre l’autoria del confidencial violeta, i crec que l’autor és una persona de l’orbita convergent altafullenca de certa persona amb nom semblant a l’alcalde.

Recomana’m un bloc en un altre idioma: Rarament visito blocs no catalans, pel simple fet de l’oferta que hi ha: la gran majoria de blocs són en català. Tot i això, normalment em miro el bloc de Nafarroako Iratzarri, joventuts d’Aralar a Navarra. També al llarg de la campanya electoral escocesa vaig seguir el bloc de l’independentista d’Alex Salmond, líder del SNP i, ara ja, Primer Ministre d’Escocia.

Recomana’m un post d’especial interès: doncs recomanaré un post que no fa molt que ha sortit a la llum. Es tracta d’un escrit de Jaume Pros, regidor de l’ajuntament de Valls, on argumenta que la manca d’inversions al Principat de Catalunya per part del govern espanyol, és una fabrica d’independentistes. M’oblidava de dir-vos que Jaume Pros és regidor del PSC… estan despertant els federalistes?

Recomana’m un web: una web que no hi ha dia que no hi entri, Racó Català. Lloc de discussió, punt de trobada, escola de formació política virtual, espai de conyes entre amics, excusa per trobades de gent jove (i no tant jove), aparador de l’independentisme català al món virtual… vaja, ho te gairebé tot, una web amb vida pròpia.

Recomana’m una eina d’Internet: fa un temps vaig comprar-me un reproductor MP3 nou, el Zen V Plus, el qual té l’opció de posar-hi PodCast. Configures quins programes de ràdio vols escoltar cada dia i ja tens la teva ràdio a la carta al MP3, senzill i ràpid. Ara no ho puc utilitzar, doncs el MP3 va espatllar-se i l’he d’enviar de vacances a Irlanda per a que l’arreglin.

Recomana’m un vídeo: els que hem coneixen saben que sóc un viciat de qualsevol imatge corporativa: els cartells, colors principals dels partits, vídeos d’actes polítics amb molts detalls, etç. Per a mi qui s’emporta la medalla d’or és Batasuna i les seves varies marques electorals com EHAK, EAE-ANB o Abertzale Sozialisten Batasuna (amb la imatge corporativa i sobrenom d’Euskal Herri Berria). Recomanaré 2 vídeos: el primer, amb imatges de l’acte de presentació que és brutal, és d’agraïment a les 82.500 persones que van votar a EAE-ANB i el segon és un espot d’EHB amb una imatge corporativa que la trobo molt renovadora.

Recomana’m un àudio: un àudio que al llarg de tota la campanya electoral sobre l’Estatut va servir d’argumentari polític. Es tracta d’un cara a cara al Minoria Absoluta entre Xavier Vendrell, d’Esquerra i Francesc Homs, de CiU. Com no, en Xavi va estar demolidor i diria que va menjar-se en patates a l’Homs. Potser per això, avui alguns convergents comencen a dubtar del seu SI a l’Estatut…

I bé, ara he de posar deures a 5 blocaires més, traspasso la feina a en Gerard Castells, de les JERC de Tarragona, a Francesc Farré d’Alternativa Baix Gaià i alcalde d’Altafulla (no hi ha excusa que valgui!), a en Quim Amorós de CiU de Tarragona, a Josep Amilcar d’Esquerra d’Elx i a na Clara Dominguez, companya de les JERC…

… i apa, ara a dormir que demà a les 6 del mati toca treballar!

Video: Trailer 28 setmanes després… del Madrid havia de ser el crio! xD

Ficció o predicció?

Fa uns dies escoltava per Catalunya Ràdio una historia de política ficció en que estàvem a la segona dècada del segle XXI i Catalunya s’havia independitzat. Representava que l’oficial 20% d’independentistes en un període de 10 anys, des del 2007, anava augmentant fins arribar al 65% de ciutadania sobiranista. Els motius són fets que avui mateix part de la ciutadania esta vivint.

La justícia espanyola, ja sigui amb el seu Tribunal Constitucional llençant a la paperera la voluntat popular catalana o amb l’Audiencia Nacional (espanyola, clar!) censurant al més pur estil franquista publicacions satíriques, les principals infraestructures del país en mans espanyoles oferint un rendiment i serveis nefastos (tots recordem els fets de l’aeroport del Prat de l’estiu passat, les eternes problemàtiques i esperes a la RENFE o la recent apagada de Barcelona) per culpa de falta d’inversions i una centralització gairebé única al món occidental o com els dos grans partits estatals espanyols, PP i PSOE (amb PSC inclòs) s’obliden de l’eix esquerra-dreta per posar-se d’acord per mirar de minimitzar la força dels partits polítics independentistes de les diferents nacions d’Espanya.

Un procés de sobirania és llarg i ple de dificultats, però crec que s’estan posant les bases: part de l’esquerra catalana i els seus dirigents estan preparats per posar damunt la taula el dret a decidir i la ciutadania comença a estar cansada d’aquells organismes i empreses, que depenen de l’Estat espanyol, per la seva ineficàcia. Per continuar el procés només faltaria que a les properes eleccions guanyes el PP (amb les seves polítiques centralistes, conservadores i espanyolistes), doncs com deia Lenin (crec) “quan pitjor, millor”. Sovint penso que als i les catalanes, ja va bé que ens fotin canya de la bona per a que reaccionem… ja ho diuen, a bufetades s’acaba aprenent…

… m’oblidava d’un detall, la dreta catalana i el seus dirigents s’haurien d’oblidar de “Ministerios” per mirar de tenir “Ministeris”, per què es tracta de buscar el millor pel país, no?

Fotos del mobil

Avui penjaré fotos que tinc al mobil. En faig bastantes i de tan en tan les penjo al bloc sense cap motiu… avui fa mandra parlar de política i faig un recull fotografic, que sinó després alguns diran que tinc el bloc abandonat…

Aquí teniu a en Tel, un dels dos gossos que tinc. Va néixer el dia de la Hispanitat de l’any passat, i clar, com a bons patriotes espanyols que som a casa, el vam adoptar… el pobre Top, l’altre gos de la casa i en època de jubilació (ja té 13 anyets) n’està fart d’ell, no para de molestar-lo i llepar-lo, en fi.

L’Anna descansant una d’aquestes tardes que hem quedat per anar a fer un gelat o un cafè a Can Guasch. Feia temps que no quedàvem tan i tan sovint, i la veritat que m’he alegrat molt. Potser des de que ella ha marxat a Girona a estudiar que no ens veiem més, però ja farem els possibles per quedar, ja sigui per planejar coses d’Esquerra, posar-nos al dia de les nostres vides o per anar a la platja a jugar a cartes.

Recordo que la Diada Nacional de l’any passat, al nostre ajuntament hi onejava la bandera catalana… i la espanyola. Vaig preguntar-li a en Josep Maria el perquè, i va comentar-me que alguns regidors de l’equip de govern volien que també penges del balcó de l’ajuntament la “rojigualda”… per sort les coses han canviat i ara al balco de l’ajuntament, quan són festes, només hi ha la senyera, en aquest cas acompanyada d’una bruixa en motiu de la Nit de bruixes que va celebrar-se.

Aquesta fotografia és la més recent. És del concert dels Obrint Pas a l’Acampada Jove que hem organitzat les JERC aquest cap de setmana a Sant Celoni. Realment val la pena anar-hi, hi ha un ambient de festa i de lluita brutal, i sincerament, si jo fos del bàndol contrari, em preocuparia que 38.000 joves anessin a un festival ludicopolitic independentista i d’esquerres. Jo només hi vaig anar dissabte, a l’arribar a les 8 vaig acreditar-me, vaig anar a sopar amb l’Anna i després a la barra amb els companys del Camp a xerrar i servir… fins que a les 12 de la nit va començar el meu torn de feina, al segon accés a la zona d’acampada, fins les 6 de la matinada.

En fi, tinc més fotos, però tampoc em posaré ara a penjar-les totes… salut!

La necessitat de decidir

En una situació política d’avorriment del personal, amb debats que gairebé no porten enlloc i de disputa entre partits per qüestions purament electoralistes, algú ha de donar el pas i posar damunt la taula un projecte que sigui capaç de moure la gent, ja sigui a favor o en contra. I crec que és Esquerra el partit que, com ja va passar al 2003 amb l’Estatut, té aquesta capacitat d’encapçalar un projecte que faci posicionar a tothom que viu al nostre país.

Un cop vista la deriva “felipista” de Zapatero portant al fracàs qualsevol projecte federalista, la gairebé inutilitat d’un Estatut aprovat per la ciutadania catalana malgrat les retallades patides i el nul respecte de les institucions espanyoles a les decisions populars catalanes, s’ha de fer el pas i fer una pregunta que no té terme mig: continuem amb Espanya o no?

En el marc d’una calçotada de les JERC a Reus, Xavier Vendrell va proposar la formació d’un govern per l’autodeterminació. Molts polítics i entesos en la matèria van titllar la proposta de poc seriosa, i lluny de valorar la proposta des d’un punt de vista polític, va començar a fer-ne mofa per el lloc on el vicesecretari de Coordinació Interna d’Esquerra va fer la proposta.

Però tot i així, durant setmanes el debat sobre l’autodeterminació i el dret a decidir va estar damunt la taula. Va demostrar-se que el dret a decidir si que interessa realment i aixeca passions i enemistats. És per això, que Esquerra ha de seguir unes noves línies que marquin una agenda política que, mai oblidant-se les polítiques socials d’esquerres, posi de nou i de forma solemne el dret a decidir damunt la taula i al dia a dia de la vida política.

Serà d’aquesta manera, i no sent còmplices de governs socialistes a Espanya, com Esquerra recuperarà la credibilitat perduda i retornarà la il·lusió a molts catalans i catalanes. Perquè desconnectant de l’esquerra espanyola també és poden fer unes bones polítiques socials, és més, de la mateixa manera que des del sobiranisme català demanem més vols intercontinentals des del Prat enlloc de connexions amb TGV a Madrid, també hem de fer una ruptura clara però sense drames amb la classe política espanyola que promet però no compleix i buscar noves complicitats al panorama internacional.

La clau en aquesta posada en escena del dret a decidir pot estar en la seva pròpia radicalitat democràtica. Difícilment basant-se amb idees democràtiques algú podria negar-se a l’elaboració d’un referèndum d’autodeterminació. Tot l’arc parlamentari català es veuria obligat a prendre posició en un plantejament on no s’hi valen mitges tintes. Quedaria per veure fins a quin punt pot arribar el nacionalisme de CiU, com PSC i ICV defensarien la continuïtat amb una Espanya que, de nou, a renegat al federalisme o s’atrevirien a donar el projecte de l’Espanya plural per mort.

Aquets darrers anys Esquerra ha fet confiança al federalisme i a l’esquerra espanyola, una mà estesa que ha trobat com a resposta sovint la bufetada i la porta a la cara. A arribat l’hora de que siguin els federalistes els qui confiïn en el nostre projecte, que creguin en un altre federalisme: el de les terres dels Països Catalans.

Només fa falta que mirem un any enrere, el 18 de febrer de 2006. Milers de catalans i catalanes vam llençar-nos al carrer sota el crit “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Aquella tarda per els carrers de Barcelona es respirava emoció i esperança: canalitzem-la de nou i apostem per una Esquerra que es basi en el símptoma de la democràcia més radical i pur, el Dret de Decidir.

En aquest bloc 122 persones (85%) han votat que estan a favor del dret a l’autodeterminació, mentre que 21 (15%) hi han votat en contra.