Retrets i vots: Muntanyans.

A Torredembarra hi ha un espai natural únic en tot el Mediterrani, els aiguamolls de Muntanyans i tot el seu entorn medi ambiental. Demano ja disculpes per si no ho he dit bé. L’estiu del 2006 vaig estar treballat al GEPEC durant un mes als aiguamolls, vigilant que els turistes respectessin l’entorn i buscant com un boig per Internet subvencions per al GEPEC o Lleis que poguessin ajudar amb la salvació de Muntanyans.

Salvació de Muntanyans? M’oblidava de dir-vos de que una promotora anomenada “Vegas de Guadaira” s’ha encarregat de comprar els terrenys per construir uns 550 habitatges. Aquesta empresa té com a màxima accionista a la “Caja Granada”, que un ocellet va dir-me que finança, i amb molts dinerets, al PSOE a Andalusia. A ran de tot aquest embolic, el consistori torrenc ha mantingut algunes discrepàncies internes, crec que sobretot entre PSC per una banda i Esquerra i Alternativa Baix Gaià per l’altra. Parlo coneixent poc la realitat política interna dels partits del govern de la Torre, perdoneu-me si vaig errat Jordi o Lluís.

El que em preocupa a aquestes alçades de la història és la politització del tema. Ja no s’hi veu una lluita per la terra, una lluita ecològica, sinó una lluita electoral, política, per a veure qui treu més vots el proper maig depenent del que digui/faci/voti tal o tal partit sobre Muntanyans II. Quan treballava al GEPEC si que hi veia un interès únicament mediambiental, i casualment qui més treballava per salvar Muntanyans era la Plataforma Salvem els Muntanyans. Però el passat 10 de setembre, dia que va haver una manifestació de caràcter unitari pel centre de Torredembarra, va començar la politització del tema.

Al finalitzar la manifestació, va llegir-se un manifest i el nom de totes les entitats adherides, algunes van ser xiulades, entre elles Esquerra de Torredembarra i les JERC d’Altafulla, per individus d’altres organitzacions que estaven adherides al manifest unitari. Ja veieu quan va acabar-se la unitat: al moment que per mi, va ser el tret de sortida per la captura dels vots, i així va començar la politització de Muntanyans II i les acusacions i retrets entre partits.

Ara el tema em fa molt de fàstic, com ja he mig dit, aleshores d’anar tots a una, aquí tothom vol apuntar-se el gol de salvar Muntanyans, i amb això, crec que s’estan donant falses esperances. Les excavadores ja estan a Muntanyans, per molta mobilització popular que es faci, ens colaran Muntanyans, com va passar fa anys al Canyadell i els Munts, esta passant ara a La Mora i pot passar a qualsevol altra vila del Baix Gaià: l’especulació del totxo no hi ha qui l’aturi a nivell municipal. O si?

P.D.: Al vídeo en Ramon, una persona que s’hi està deixant molt per salvar Muntanyans sense voler un redit electoral.

5 pometes té el pomer…

El periodista torrenc Jordi Salvat em posa deures: he de fer una meme, que tracta a dir 5 coses meves personals, 5 confessions. No se ben bé que dir, però vaja, a veure que surt:

1- Al llarg de la meva vida he parlat 3 cops amb el President Pujol: el primer jo era més baixet que ell, el segon érem igual d’alts i el tercer jo ja el superava i de molt. La tercera volta que ens varem trobar va ser a Torredembarra, jo estava amb els meus amics a la Plaça de les Monges i portava la samarreta de la Juventus de Tori, que aquella setmana s’enfrontava al Real Madrid a la Copa d’Europa. Pujol, des de l’altra banda de la plaça va girar-se cap a mi i va cridar “Aquell noi!”, de cop tothom que estava al seu voltant va venir cap a mi donant-me copets a l’esquena els convergents del poble i fent fotos els periodistes. Pujol va preguntar-me que perquè portava la samarreta de la Juventus, que si era per fer la punyeta al Madrid. Vaig dir-li que no, que jo era seguidor de la Juve i que a Madrid no se li ha de fer la punyeta, se li ha de fotré canya. Això ara no toca va contestar-me…

2- De petit era un fan d’Itàlia, d’aquí la meva afició cap a la Juventus de Tori. D’adolescent vaig enamorar-me de la URSS i la seva història (gracies a això començo a descobrir el món de la política… i també del MiG-29) i ara, després del meu viatge a Berlín el setembre de l’any passat, sóc un germanòfil declarat, estudiant d’alemany i visitant diari de la pagina web del Die Linke, Linkspartei.

3- Encara avui conservo els meus tresors d’infantesa: els Playmobil (quantes hores he passat amb ells!) i els còmics del gran Ibañez, Mortadelo y Filemon i els seus Superhumor, els devorava… ara m’han vingut ganes de llegir-ne un!

4- Ara farà un anyet i mig va entrar-me la idea d’entrar a algun partit polític. Dubtava entre crear, juntament amb d’altres companys del poble, la secció local de les JERC i participar a Esquerra d’Altafulla o entrar a l’Alternativa Baix Gaià. Al final vaig decidir-me per les JERC, doncs ja coneixia gent i el factor de treball nacional va influir molt. Tot i així, la nit de les properes eleccions municipals penso emular a Joan Saura i cridar “Govern d’esquerres, govern d’esquerres!”. Qui em coneix sap que el meu somni, mínimament realista, per a les properes eleccions, és un govern format per Alternativa i Esquerra. Malgrat que en Fèlix estigui a la Generalitat…

5- El meu grup preferit és U2, m’encanten, sovint quan estic sol a casa, poso el DVD del concert de Chicago, i apa, fot-li el volum alt! A més, vaig poder assistir al concert que van fer l’estiu passat a Barcelona juntament amb en Joan Canyada… però jo no hi havia d’anar. La meva entrada era de l’Arnau Carulla (el noi de la foto de dalt), però li van oferir feina a un restaurant de Torredembarra i va donar-me l’entrada, l’endemà del concert… el van acomiadar. Aprofito per dir que el considero el meu millor amic i espero no perdre’l mai, de la mateixa manera que la millor amiga és l’Anna Sans, ara exiliada-estudiant a la Universitat de Girona, què no ens veiem gaire no vol dir que l’hagi oblidat.

Bé, ja està, 5 cosetes meves, ara toca passar l’encàrrec a 5 personetes més… les altafullenques fotologueres Anna Sans i Joana Martinez, el reusenc Toni Fullat, el barceloní Marc Espasa i el valencià Joan Hornos.

Ja tenen el que volien

Primer dia després de les vacances nadalenques (servidor se les ha passat treballant als Cinemes d’Altafulla) i els portaveus de la Brunete Mediatica, els diaris més ràncies del Reino, l’ABC i El Mundo, ja presentaven enquestes dient que el PP ja supera en intenció de vot al PSOE. Ja ho tenen, el poder a tocar, però a un preu massa alt: amb sang pel mig.

Quan he vist les enquestes ales 9 del mati he pensat en les víctimes d’ETA. Aquesta gent no es sent utilitzada? No veuen que amb actituds com la del PP i la de la pròpia AVT l’únic que obtindran seran més afiliats a la mateixa AVT, i per tant, més morts?

El tema fa fastig, la utilització barroera de les víctimes per transformar la sang causada per ETA en vots per als dos grans partits d’àmbit estatal em produeix vergonya aliena, i l’actitud del PSOE, també em fa molta pena. Quan va descobrir-se que Carod-Rovira havia parlat amb ETA, l’ara vicepresident de la Generalitat, no va penedir-se en cap moment del que havia fet, el PSOE ja fa maniobres polítiques d’autocrítica, no fos que perdessin algun vot. Perquè parlem clar, als barons del PSOE i del PP del tema d’ETA només els interessa una cosa: trauran un redit electoral, com més vots millor, i la pau… per a un altre dia, perquè qui treu vots de la pau?

Per cert, al diari Més Tarragona d’avui dia 9, m’han publicat l’article “Solucions democràtiques participatives”, gracies Jordi!

Com veureu al menú de la dreta hi ha un enllaç a Som i Serem Ràdio, emissora per Internet impulsada des de les Illes recuperant l’esperit de Som Ràdio, l’emissora publica que el PP de Jaume Matas va tancar a l’arribar al poder illenc. Si hi piqueu al banner, l’escoltareu en directe!

Solucions democràtiques participatives

Sovint s’acusa a ETA, i de pas a tota l’esquerra abertzale, de ser feixistes, antidemocràtics i de tendències dictatorials. Es curiós que aquestes acusacions les facin partits que són hereus del franquisme (el PP de Fraga) o que facin lleis lights de condemna al franquisme (el PSOE i la seva Llei de la memòria històrica) que semblen massatges al cadàver d’en Franco.

També no deixa de ser curiós que els dos grans partits d’àmbit estatal titllin d’aquesta manera als partits independentistes i després actuïn ells de la manera que els constitucionalistas critiquen. Que PSOE i PP acusen l’esquerra abertzale de feixistes? Doncs ells prohibeixen partits polítics bascos. Que els constitucionalistas diuen que hi ha falta de democràcia a Euskal Herria? Facil, de referèndums d’autodeterminació ni parlar-ne! Que els acusem d’autoritaristes? Aleshores els demòcrates del PP i PSOE eviten que l’esquerra abertzale es manifesti pels carrers d’Euskal Herria.

Si el problema ve d’una arrel violenta, la millor solució ha de ser tot el contrari. La solució ha d’estar lluny de la pressió policial i a prop de les vies democràtiques, és a dir, en forma de consulta popular on la gent d’Euskal Herria (i dels Països Catalans, perquè no!) decideixin lliure i democràticament com volen viure. Així doncs, contra la violència, solucions democràtiques… i es que, a qui li fa por la democràcia participativa?

Avui no sóc un bitxo.

Ahir estava parlant amb l’Anna (… la de Vilassar de Dalt, he d’especificar amb tanta Anna per aquest món…) sobre aquest bloc i ella va preguntar-me si només escrivia de política. Doncs bé, avui no parlaré de política, sinó de mi.

Ara mateix estic acabant 3 maleïdes assignatures de 2º de Batxillerat ( Matemàtiques, Història de l’art i Filosofia) i les tardes de dimarts i dijous tinc alemany a l’EOI de Tarragona, per allò d’aprofitar el temps. A principis de curs creia que em passaria mig any a Tarragona entre la EOI i la Rut, però la vida dona moltes voltes, i el que havia de ser per sempre, s’apaga ràpid com una espelma al vent. Et trobes sol i tocat un temps, decideixes anar a un sopar a Barcelona per animar-me… i coi, mira si m’animo que acabo coneixent a l’Anna, la de Vilassar de Dalt… i ja fa un mes que prenem cafès i passegem junts pels carrers de Barcelona.

La vida té això, quan menys t’ho esperes et canvia gairebé tot, i per ara, no em queixo. A més, el 22 de desembre vaig començar a treballar als cinemes d’Altafulla, que així em trec uns dinerets per comprar-me una poma blanca molt bona o finançar un viatge a Berlín. Als cines, a part de comprovar el que ja sabia (que els cines del poble són un desastre i qualsevol dia explotaran) he conegut gent com l’Andrea i el Gerard, i la resta de la trepa, persones amb les que parlo molt al llarg de la jornada laboral, jornada que en alguns moments pot arribar a fer-se interminable i avorridíssima… però quan t’avorreixes a uns cines la solució és fàcil: t’agafes unes crispetes (…n’estic menjant a tones aquets dies…) i entres a una sala a vigilar que tot vagi bé, o dit d’altra manera, a mirar la pel·lícula.

Miro cap endavant i penso que vull: acabar el curs i treure’m la selectivitat per estudiar Ciències Politiques a l’UAB el curs vinent, seguir estant igual o més bé amb l’Anna malgrat la distancia (…tren amunt, tren avall…) i no ser regidor als 20 anys però perquè no als 24 (ja ha sortit la política!)? No ho se, potser a alguns l’escrit d’avui us sonarà a propòsits meus per al 2007, no era la intenció, només volia parlar de mi, que de política hi ha un moment que ja cansa.

Vull gaudir de la meva vida i de la gent important per mi que m’envolta. Una abraçada a tothom!

PD1: La foto és de l’estiu passat, a Berlin amb l’Arnau… vull repetir aquest viatge!

PD2: Ja se, l’escrit d’avui és força personal, però són coses que havia de dir. De tan en tan ho he de fer.

Euromed, 13:20 hores.

Estic a l’Euromed de camí a Barcelona (el bitllet des de Tarragona em val 4,30€… això de ser fill d’un treballador de RENFE… perdó, ADIF, és tot un privilegi!) i aleshores de seure a la meva butaca, vaig al Tren-Restaurant, doncs allà tenen força diaris: El Mundo, El Periódico, La Vanguardia, La Razón, Levante… però, i l’Avui? No, diaris en català no en tenen, malgrat que estic en un tren de recorregut de Països Catalans el català no hi existeix. Bé, primer fullejo El Mundo i El Periódico i em trobo amb una curiosa coincidència: tots dos diaris, tan el còmic pepero com el pamflet socialista, critiquen a Joan Ridao per dit que ETA a fet més que el govern espanyol al llarg de la treva. Com deia, curiós.

Finalment agafo La Vanguardia, arribo a la pagina 13 i em trobo amb un petit titulat que diu “CiU discrepa de ERC y PNV sobre el fin del dialogo y el estado del proceso”. Com no, després de l’atemptat d’ETA a Barajas, CiU, de la boca de Duran i Lleida, s’ha posat al costat del PSOE, doncs per obtenir el tan desitjat ministeri, els convergents ja saben que hauran de fer una bona sessió de “peloteo”, tot té un preu. En canvi, Esquerra s’ha posat al costat del PNB i del govern basc. Tot i que encara molts republicans tenim en ment les critiques (1 i 2 i resposta de Tardà) de fa dos dies d’Iñaki Anasagasti a Esquerra, nosaltres no em dubtat de posicionar-nos a favor dels que realment volen la pau, doncs perquè abans d’interessos partidistes, som coherents amb els nostres principis. En canvi els convergents només tenen clara una cosa: tocar poder.

Ara jo espero amb ànsies articles de l’Anasagasti al seu bloc, criticant als convergents per la seva submissió al PSOE que tant criticava fa no res ell d’Esquerra. Però vaja, que esperar de la dreta basca i catalana que no sigui incoherència? Recordem que mentre Josu Jon Imaz donava el vist-i-plau al pacte Mas-ZP i deia que l’Estatut pactat era la hòstia a Barcelona, Juan José Ibarretxe demanava el dret a l’autodeterminació per Euskadi. Per a que vegin senyors i senyores del PNB qui està al seu costat malgrat els insults: els independentistes catalans, la gent d’Esquerra.

Com diria en Tardà, Agur EAJ!