Jo també vull un Estat propi.

Si alguna persona llegeix el bloc freqüentment, recordarà que vaig estar a Roma el passat Juny i que vaig poder veure com els romans i romanes sortien al carrer a celebrar la victòria de la seva selecció nacional al Mundial d’Alemanya. Aquell dia, veient centenars de persones, sortint de forma espontània al carrer amb la “tricolore” dirigint-se a Piazza Venezia a celebrar la seva victòria, va mostrar-me com el fet de no tenir un Estat propi, ens prohibeix a molts ciutadans dels Països Catalans d’exaltar-nos per un dia i ser feliços en el conjunt de la nació.

Una mostra d’aquesta felicitat conjunta la varem poder viure molts quan la nostra selecció d’hoquei va guanyar el Mundial B de Macao: plaça Sant Jaume estava a rebentar. Però com diuen els castellans, “una y no más”. A les espanyes ja van veure que provocava el fet de tenir seleccions esportives pròpies, ni que fos les d’hoquei, van veure que ens rebotàvem i ens creiem que podem pintar quelcom en aquest món, prescindint totalment d’ells, és a dir, independitzant-nos.

El fet de no tenir un Estat propi ens prohibeix gaudir d’una sèrie de sentiments que ens fan ser més feliços a gran part de la ciutadania, fet que potser per als d’Iniciativa els ha passat per alt… si, aquells que volien que l’Estatut recollís el dret a la felicitat dels catalans i catalanes. Doncs ves per on, l’Estatut d’ara, a part de dir que no som una nació ni de donar-nos el Prat, tampoc ens deixa ser feliços en el seu conjunt als que estimem a la nació catalana.

Així doncs, ni Estatuts ni hòsties… jo també vull un Estat propi!