Enveja sana.

Ahir vaig arribar de Roma, una ciutat que m’agrada, malgrat que sovint passejant-hi arribis a pensa que estat a Catalunya, per la semblança mediterrània. Però una cosa que tenim que ens diferencia és el fet de ser quelcom en aquest món, m’explico. Dilluns a la tarda, mentre estava a la parada de bus de la Basílica de Sant Giovanni, mirant el caòtic tràfic de la zona, tots els conductors van començar a pitjar els seus clàxons. Una estona abans havia parlat amb un dels policies que vigilava l’entrada de la Basílica, i portava una radio a la mà: com mig país estava escoltant l’Itàlia – Austràlia.

Al moment vaig entendre que el so dels clàxons volien dir que Itàlia s’havia classificat. En pocs minuts van aparèixer molt cotxes i motos amb grans banderes italianes i moltes colles d’amics amb la “tricolore” i cantant ves a saber quins himnes. En aquell moment vaig tenir un gran sentiment d’enveja, de la sana, però enveja malgrat tot. Tota aquella gent podia celebrar la victòria de l’equip que representa la seva nació. La gent que estimem i creiem en la nació catalana tenim prohibit poder emocionar-nos, ja sigui en esdeveniments com un Mundial de futbol o uns Jocs Olímpics. Som molts els que ens agrada l’esport però que quan arriben les grans competicions entre nacions, no podem cridar consignes en favor de la nostra selecció nacional, doncs ens la prohibeixen.

Jo al veure aquella gent, molta de la meva edat, em van venir ganes de comprar una bandera italiana, anar a Piazza Venezia i unir-me a aquella festa que hi havia celebrant la victòria italiana. Volia ser membre d’una nació amb Estat propi, en aquell moment vaig adonar-me de la lacra que representa Espanya per a els Països Catalans, són el tap que evita fer-nos veure al món.

També voldria dir-vos que el propietari de l’apartament que varem llogar quan va preguntar-nos de quin lloc érem, jo vaig dir que de Catalunya “non spagnolo!”… dimecres, per problemes amb la factura varem tornar a parlar amb ell i aquest va trucar als de la agencia. Em va fer gracia el fet de que ell va presentar-nos al de l’agencia com “Sono catalani, non spagnolo, che prende l’offesa!” (Són catalans, no espanyols, que s’ofenen!) mentre m’aixecava el dit polze en signe d’aprovació…

Sono catalani, non spagnolo!

Diari de Campanya: Dia 3

No, no he tingut dia 2 de campanya, per dos motius: no tenia res programat i tenia el sopar de fi de curs, sopar en que se’m va atorgar el premi a “Millor cul de La Falange”… amb això podreu suposar que no tinc ni bon cul (estic primet, tu…) i que no sóc de La Falange. Pel simple fet de que no tingues un “Dia 2” de campanya, no penseu que no em va afectar: el “sopar” va allargar-se fins a dos quarts de set del mati, hora en que vaig posar-me a dormir, que no adormir-me, que això ja va portar-me feina. Això va provocar que durant el “Dia 3″ de campanya jo anés força cansat…

Doncs així, al llevar-me a les 12 del migdia, ja estava en el meu “Dia 3” de campanya, que bàsicament consistia en assistir a la manifestació que va organitzar la plataforma Diguem No! (on les JERC hi som presents). Cap a les 7 de la tarda vaig quedar amb en Jordi a la plaça de les oques, un cop allà ens vam trobar amb companys de les JERC de Tivissa i de Montblanc, vam anar al Casal Foment a buscar samarretes i xapes pel NO a l’Estatut i després ens varem dirigir a la Plaça del Mercadal, on hi havia la resta de companys de les JERC i membres d’altres organitzacions polítiques, socials i culturals d’arreu del Camp.

Jo diria que en total érem unes 150 persones, i el nostre bloc (format per gent d’Esquerra i les JERC) una trentena. A més, la manifestació anava animada amb una xaranga que no parava de tocar ritmes i mentrestant els de les JERC cridàvem diferents càntics. A l’arribar davant de la seu de CyU, diferents joves (no militants de les JERC) van llençar uns gots plens de pintura roja a la façana de la Caserna dels botiflers de CyU (això ens ha portat problemes a les JERC, mireu el vídeo)i van fer petar una traca com si estiguéssim ja per Sant Joan. He d’aclarir que abans de que succeís això, la gent d’Esquerra va anar al Casal Foment. Acte seguit, la resta de la manifestació va dirigir-se cap a una plaça on hi havia la Caserna dels altres botiflers, els del PSC, on es va llegir un manifest. Així doncs, va donar-se per clos l’acte.

Teòricament jo havia d’anar al concert de la nit en motiu del 15º aniversari del Casal Despertaferro de Reus, però tenia una son que em moria i li vaig vendre la meva entrada a un company de les JERC de Montblanc, varem anar a la seu per pillar cartells, xapes i samarretes i jo i en Joan Blas ens varem dirigir a l’estació de tren per tornar ja a casa, o en el cas d’en Joan, a celebrar l’ascens a Primera Divisió del Nastic. Jo va ser sopar i anar a dormir…

Diari de Campanya: Dia 1.

Bé, ja estem en campanya. Com ja us vaig dir vaig anar a Miravet a l’acte inicial d’Esquerra per la campanya del referèndum de l’Estatut. El grup de “jerkis” varem arribar a Miravet cap allà les 8. Tot el poble estava ple d’indicadors de cap a on havíem d’anar: fins a la Plaça de l’Arenal, on hi havia un equip de so, on més tard hi tocarien musica, que desconec quin grup era, però em va agradar molt com tocaven.

Doncs això, a l’arribar a la plaça varem seure amb gent d’Esquerra de Reus amb qui vam estar xerrant una estona mentre preníem una cervesa. I va anar arribant la gent, sens dubte, la plaça de l’Arenal, a la vora de l’Ebre, es va quedar petita. Cap a les 9 van arribar tots els “capos” d’Esquerra, i amb ells tot un exèrcit de periodistes armats amb càmeres, focus i llibretes, més tard, va començar a repartir-se els entrepans, que sincerament, un mica de tomàquet no l’hi hauria anat gens malament, però vaja, no ens podem queixar perquè malgrat la “sequedat ” del pa, estava força bo.

Quan ja eren les 11, que tothom estava fent una cervesa a la fresca, es va anar dient que ja podíem dirigir-nos cap al Casal (o Teatre, ara no recordo), doncs l’acte estava apunt de començar. A l’arribar al Casal, que estava a rebentar, vaig pensar “el meu primer míting de campanya!”. Tot estava preparat per a que l’actriu Txe Arana inicies la presentació del míting i anés donant pas a la Marta Cid, a Josep Bargalló, a Joan Puigcercós i a en Josep-Lluís Carod-Rovira per a que fessin els seus respectius parlaments.

Tot va anar molt bé: el contingut dels parlaments, la posada en escena, l’assistència de la militància de la gent d’Esquerra… així comença la batalla per als que ens queda dignitat en aquest país.

(He tingut problemes amb la connexió a Internet, per això penjo aquest text tan tard!)

Diari de campanya: dia 0.

Avui a la nit, passades les 12, comença la campanya electoral per a votar la reforma de l’Estatut del principat. El primer acte d’Esquerra serà a Miravet i m’han dit d’anar-hi… no ho he pogut rebutjar! Serà la meva primera campanya electoral i millor que vagi aprenent de que va això, perquè ara ve el referèndum, però a finals d’any (segons en Pasqui) venen eleccions a la Generalitat i al Maig del 2007 eleccions municipals que ha saber que serà de mi!

Bé, la meva intenció és que cada dia de campanya, és a dir, d’avui fins el 16 de Juny, escrigui quelcom de la campanya que portarem a terme les JERC i Esquerra. Com ja he dit abans, avui aniré a Miravet on intervindran Josep-Lluis Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Josep Bargalló i Marta Cid. Sens dubte el moment polític és intens, i més que ho serà fins al proper 18 de Juny.

A nivell municipal se que Esquerra ha organitzat un acte presentat per Josep Andreu (diputat a Madrid per la província de Tarragona) i Josep Maria Alasà (regidor d’Esquerra a l’ajuntament d’Altafulla) per al dia 14. Pel que fa les JERC, em de mira si fem quelcom a Altafulla o si ens posem més a nivell del Camp, que ja tenim programats alguns actes. Ara toca fer entendre a la gent que aquest Estatut no és el que varem aprovar al nostre Parlament, sinó que és un Estatut redactat per Madrid. Ara toca dir NO!