Imaz, Mas i l’autodeterminació.

<br>

Dies després del nefast pacte Mas-ZP a la Moncloa, l’Artur va reunir-se amb els seus companys de Galeuscat per a que Josu Jon Imaz del PNB-EAJ basc i Anxo Quintana del BNG gallec. Per a que aquesta trobada? Suposadament va ser per a rellançar la plataforma Galeuscat que aplega als nacionalistes bascos, gallecs i catalans (considerant encara a CiU com a nacionalistes…).

Però l’objectiu real de la trobada va ser per a que els líders del PNB-EAJ i del BNG donessin suport al pacte Mas-ZP per tal de demostrar que aquest pacte satisfà a gent tan sobiranista com ho és Josu Jon Imaz. Vaja, la trobada de Galeuscat només era propaganda política per tal de fer veure que les queixes d’Esquerra envers del pacte de CiU amb el PSOE no eren res més que un atac d’enveja de nosaltres, els independentistes. Josu Jon Imaz va arribar a dir que el pacte era “bon acord que obre portes a Euskadi i Galícia”. Així doncs, Mas ja tenia el suport de sobiranistes, però…en una visita de Pasqual Maragall a el president basc Juan José Ibarretxe, aquest va defensar el dret a l’autodeterminació.

Oh! Sorpresa! Dies després del pacte Mas-ZP, davant del mateix Mas, el PNB-EAJ diu que l’Estatut pactat per CiU és la canya (un Estatut amb un sistema de finançament penós i on no enlloc posa el que som, una nació). En canvi Ibarretxe davant d’un membre del Partit Socialista defensa el dret a l’autodeterminació, diu que aquest és el camí que a de seguir Euskadi i descarta seguir l’anomenada via catalana. Curiós, no?

Sens dubte, les paraules d’Ibarretxe davant de Maragall han deixat en evidència que el pacte Mas-ZP ens deixa tal i com estem amb el vigent Estatut: som un trosset, una regió, d’Espanya i a callar. Si el senyor Mas vol que realment ERC se’l prengui com un nacionalista que aprengui d’Ibarretxe i parli del dret amb l’autodeterminació. Si la manifestació del 18-F hagués estat cosa de bascos, el PNB s’hi hauria sumat, doncs aquestos encara tenen sentit d’Estat, cosa que CiU fa anys i anys, des del seu primer pacte amb el PP, que ho han perdut. Podrien fer una refundació i anomenar-se Nova Lliga Regionalista.

El 18-F i els sensevergonya

Sovint diuen que si vols treure conclusions sobre una manifestació o un acte important, millor a esperar un parell de dies. Doncs bé, ahir dilluns vaig tindre la possibilitat de veure les noticies de TV3. Destacaré diferents noticies, enllaçades entre elles, que sincerament, m’han indignat, però alhora servirien de prova a qualsevol persona que vulgui demostrar que ICV ve a ser el mateix que el PSC i que CiU no sap on coi s’ha fotut encara amb el pacte ZP-Mas.

En una roda de premsa a la seu d’Iniciativa, la diputada ecosocialista (curiós, el corrector em corregeix ecosocialista per colonialista…) Dolors Camats ha dit que els que ens vam manifestar aquest dissabte ho varem fer en defensa de l’Estatut i en contra dels atacs del PP. Aleshores, dic jo, si la manifestació era per aquest motius, on hi eren tots els altres partits catalans? On estaven els socialistes, convergents i ecosocialistes? Doncs pensant que dir davant del que alguns creien que seria un fracàs. Es van equivocat.

Els líder dels convergents, Artur Mas, ha dit que en cap cas es va pretendre posar en dubte el pacte sobre l’Estatut a què va arribar amb el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i de retruc, Mas ha tornat a instar ERC a assolir un acord millor. És a dir, en Mas no sap encara ni quin era el lema de la manifestació i de pas li encarrega a Esquerra els deures que ell va fer malament, ell la va pífia i l’independentisme ho haurà de solucionar… aquest encara ens tracta d’idiotes.

Mentrestant, l’home més simpàtic del món, José Blanco, secretari d’organització del PSOE, creu que els que varem sortir al carrer dissabte votarem “sí” a l’Estatut pactat entre ZP i Mas… aquest home crec té problemes de comprensió. Al mateix temps l’Acebes va fer de les seves i va posar en el mateix sac la manifestació del 18-F i a ETA, així de fàcil tu! Però bé, també segons ell, en ZP ens donarà el dret a l’autodeterminació a catalans i bascos…

I els ecosocialistes on eren? Aquets com que directament ja passaven de buscar excuses, doncs ja els hi donarien l’endemà des de la seu “nacional” del PSC, van decidir fer una altra cosa… ai las! Que en farem dels fills d’esquerres i de debò d’en Maragall i la De Madre!

El PP buscant firmes a BCN i l’actitud democrata dels peperos…

La parella és cosa de dos!

Contra el federalisme… independentisme!

A Catalunya, i en menor mesura a les Illes Balears i el País Valencià, les federacions autonòmiques del PSOE (PSC, PSIB i PSPV) tenen, teòricament, un alt grau de sentiment federalista. Sovint he sentit discursos de Maragall o Antich dient que la solució és el federalisme, però amics meus, el federalisme, com la parella, és cosa de dos, i si un dels dos no vol, no hi ha parella, i per tant tampoc federalisme.

I com si d’una història d’amor es tractes, les federacions socialistes del PSOE arreu dels Països Catalans estan encegats per el seu amor fidel al federalisme. Per molt que en Romeu d’en Maragall (o Antich, o Pla, o Nadal…) reciti poemes per a la construcció de l’Espanya Federal (i tants d’altres adjectius com plurinacional, multicultural, plurilingüistica…), la bella, per a alguns, d’en Bono (o Ibarra, o Chavez, o Sevilla…) l’ignorarà. Doncs la història a canviat, a l’Espanya rància els Romeus no tenen Julietes, doncs aquestes s’han enamorat, des de fa dècades, de casanoves de la talla de Rajoy, Acebes i Zaplana.

Però ja ho diuen que a base de bufetades se’n aprèn, i no ho dic per Maragall, Antich o Pla… sinó per el poble que envolta tota aquesta història, que poc a poc se’n adona de la farsa que des de Madrid (i CiU) se’ns aplica. En aquest triangle amorós on el feixisme nostàlgic i el jacobinisme socialista ballaran plegats al gran ball i el federalisme és quedarà sense parella i apareix un altre personatge: l’independentisme, que com si fos el subconscient del federalisme, li farà veure finalment a aquest que la verdadera utopia és l’Espanya Federal i que l’únic i últim camí que ens queda és la independència.

Cara a cara entre Xavi Vendrell (ERC) i Francesc Homs (CiU) on l’independentisme li fot una bofetada al regionalisme.