Declaració d’intencions en 5 minuts.

Avui, he anunciat al Racó Català (i aprofito i us ho comunico a tots vosaltres!) que finalment s’ha constituït la secció local de les JERC d’Altafulla. Un raconaire m’ha preguntat ” I quines propostes teniu per difondre la conscienciació nacional?”. Aquí us adjunto la meva resposta feta en 5 minuts:

“De moment volem treballar a nivell de conscienciació local, poc a poc i bona lletra. Més endavant, quan estiguem més ben organitzats entre nosaltres i estiguem consolidats com a organització, ja farem actes, diguem-ne, de nivell nacional.

Volem fer veure, per començar, a la gent que Altafulla té importants problemes on entre d’altres en destaquem la degradació del casc antic i el nefast estat del riu Gaià i el seu entorn mediambiental.

Ara mateix damunt del casc antic i corre un fantasma: l’hotel Gran Claustre, el qual s’està apoderant de tot el casc antic, convertint aquest espai de la vila en un espai només per a turistes, quan nosaltres creiem que per tal de donar vida a lo que sempre ha estat el nucli del poble, hauria de ser el lloc on, per exemple, els joves, tinguessin la possibilitat d’obtenir la seva primera vivenda.

D’altra banda, doncs tenim el problema de les agressions del riu Gaia, territori que administrativament és de l’ajuntament de Tarragona, però que aquest no fa res per tal de preservar lo poc que queda del Gaia, ans el contrari, especula sobre la construcció d’habitatges… una nova urbanització de Tarragona. Com ja deien no fa tan molts ciutadans i ciutadanes d’arreu dels Països Catalans: el riu és vida.

Un punt que no he esmentat, però que aquí Altafulla és de molta importància, és la mentalitat que hi ha a la nostra vila i a les del voltant: l’existència d’una realitat comarcal diferent a la tarragonina, la comarca del Baix Gaià, doncs ens sentim gaïanencs i no tarragonins. Per aixó a la nostra secció local hi ha militancia de fora d’Altafulla i treballarem també per intentar activar JERC’s arreu del Baix Gaià.

I bé, com ja he dit, l’aspecte nacional m’imagino que el començarem a treballar entrant la primavera o l’estiu, amb l’arribada massiva de turistes i en conseqüència potser fem alguns actes per tal de conscienciar a aquets turistes que estan de vacances en una vila dels Països Catalans i no de l’estat espanyol.

Personalment crec que el camí cap a la independència s’ha de construir des de les viles, tractant de fer veure que aquells que ens considerem independentistes d’esquerres som capaços de portar endavant un projecte social i polític el qual millori la vida de la ciutadania.

Ens em de guanyar la gent a base de feina i que quan vegin el nostre logotip o anagrama no pensin “ah mira! independentistes…” sinó que se’ns vegi com la millor opció a triar, tal i com jo penso d’acord en la meva ideologia política, tan social com nacional.

Salut, independència i molta canya!”

Doncs aixó gent… molta canya i bon dia dels inocents!

Balanç final 2005: positiu, oi?

Ӄs Nadal al teu cor
quan somric content de veure’t,
quan la nit es fa més neta,
quan m’abraço al teu cos.”

Doncs si gent, ja estem a l’equador d’aquestes festes de Nadal i apunt de deixar enrere l’any 2005, un any molt marcat per els esdeveniment politics, des de els de casa nostra fins als que han provocat autèntics terrabastalls a tot el món. Espero que vosaltres, estimats lectors (això queda maco, eh?) també tingueu, després de tot, un bon balanç final (que es noti que faig Empresa!) de l’any que deixem enrere.

Al Principat em viscut la cursa final de la aprovació d’un bon Nou Estatut al Parlament de Catalunya, a Euskadi quan pocs s’ho esperaven l’esquerra abertzale es va presentar i triomfar a les urnes i a Galiza els resultats electorals van donar la Xunta als socialistes i al Bloque Nacionalista Galego i a la resta de l’estat espanyol s’ha viscut una època d’odi, acusacions i retrets… i de certa catalanofòbia, per que negar-ho. A la resta del món tenim el definitiu fracàs de la Constitució europea, els atemptats de Londres, el huracà Katrina, la violenta postguerra a l’Iraq, la gran aliança del CDU/CSU i el SPD a Alemanya… i d’altres fets d’igual o major importància que de segur que em deixo al tinter.

Personalment a estat un any genial. Vaig començar amb el record de que estava repetint, però poc a poc em vaig anar confiant i així traient-me 1º de BAT. Després a la feina a Cal Serafí en vaig sortir molt content .De concerts n’he tingut de tots els colors, des dels U2 (al Camp Nou) fins a Wir Sind Helden (a Berlín) passant per la festa del Palau Sant Jordi del 23 d’abril (Obrint Pas, Lax’n’busto, Mesclat…) o Green Day a Badalona. El tema viatges genial, he estat a dos capitals europees que volia visitar de feia temps: Londres i Berlín. Políticament, després de tot m’he decidit per militar a les JERC i fer una secció local aquí Altafulla. I sentimentalment… a 6 dies d’acabar l’any m’ha succeït el millor que m’ha passat no només aquest any, sinó al llarg de la meva vida: que m’hagi trobat un tresor, la Rut.

Bon Nadal i feliç any nou!

De les JERC amb arrels "yangüeses".

Yanguas de Eresma, a Segovia.

Avui, després d’haver estat tot el dia donant voltes per Barcelona amb la Rut, la Marina i la Esther, he anat a casa a sopar. No se com a sortit el tema, però el meu pare m’ha acabat parlant del poble on va néixer i viure de jove el meu avi. Aquest poble,on Izquierda Unida treu els mateixos vots que el Partido Familia y Vida, cau per Segovia i és diu Yanguas de Eresma, una vila de poc més de 170 habitants i que majoritàriament es basa en la agricultura, tot i que per el que he vist per Internet, ara s’estan fent algunes cases rurals.

Realment, m’ha fet molta il·lusió haver trobat el poble on el meu avi patern va néixer i viure la seva joventut cap allà els anys 30. No he pogut evitar de pensar en que hauria estat de mi si el meu avi no hagués emigrat de terres segovianes. Per començar, potser no em diria ni Jordi (Jorge potser?), no tindria tan avorrida la platja com la tinc aquí Altafulla i segurament el meu segon cognom tampoc seria el que tinc ara, Poblet. Però… si ho miro per l’altre costat, tindria el problema de sentiment de pertinença nacional arreglat.

Segurament em sentiria espanyol de cap a peus sense cap problema, no em passaria hores i hores discutint sobre si la meva llengua és la mateixa aquí que 100 km al sud, no hauria de patir que al anar al cinema em trobes pel·lícules en llengües estrangeres, podria emocionar-me i patir amb la meva selecció nacional espanyola de futbol quan aquesta jugues partits internacionals. En canvi, no em sento espanyol de cap de les maneres i sovint he de justificar el perquè em sento només català, gairebé cada dia he de discutir perquè a València també és parla català, totes les sales del cinema d’Altafulla estan en llengua castellana i la selecció catalana, la qual és la única amb la que m’identifico, no és oficial i fins i tot se la arribat a titllar d’il·legal.

Però, estic molt content de que el bo del meu avi decidís en el seu dia emigrar cap a terres catalanes en busca de noves oportunitats, i jo en sóc una de les conseqüències de que el meu avi fes aquesta important decisió, marxar en busca d’una vida millor. Avui, d’un avi conservador i espanyol nascut a Yanguas de Eresma, n’ha sortit un net independentista català i socialista convençut d’Altafulla, de la província de Segovia a la vegueria del Camp de Tarragona, de la Espanya profunda a els emergents Països Catalans. Tot gracies al fruit de la integració i de la assimilació cultural i social de la terra d’adopció.

I el que més em satisfà és que com jo, hi ha molts joves, que malgrat tindre arrels per diferents pobles de Espanya, avui són independentistes catalans, i mai sense renegar de les seves arrels, doncs jo avui, malgrat no haver estat mai físicament a Yanguas de Eresma, estic orgullós de que el meu primer cognom sigui d’allà i que alhora, aquest cognom estigui en llistes on posa que jo sóc de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Respecte o secessionisme lingüístic?

Dilluns estava mirant per televisió el canal públic de les Illes Balears, IB3, també coneguda com PP3 o “el show de na Munar & Matas”. Doncs bé, estaven emetent una pel·lícula americana… doblada al castellà. Tot i això, és una pel·lícula que ha estat doblada al català per a la seva emissió a TV3.

Els motius que a donat l’Ens Públic de Ràdio i Televisió de les Illes Balears ha estat que no volen emetre en català del Principat per tal de no provocar “ingerències” del nostre català amb el dels illencs, per tal de poder conservar així els dialectes catalans de les Illes.

Tenint en compte aquest raonament de no barrejar dialectes, que algú m’expliqui com és que a Televisión Espanyola (TVE) s’hi emeten, tan ara com en l’època del PP, serials de televisió en dialectes d’Americà . Digueu-me malpensat si voleu, però si això no és una altra actuació per tal de dividir la llengua catalana, ja em direu a mi que és el que fan aquesta gent d’en Matas i companyia!

També vull dir-vos que les JERC d’Altafulla tindrem un autobús per tal de poder anar a veure el partit de la selecció catalana del dimecres 28 de desembre, que es jugarà al Camp Nou, i poder anar al concert que és farà al Palau Blaugrana després del partit, on tocarà Obrint Pas, Mesclat i La Carrau. Per a més informació piqueu al vincle de la web de les JERC d’Altafulla que hi ha al menú de la dreta.

Ens veiem al Camp Nou i al Palau Blaugrana!

Una setmana de presentacions.

La manifestació del dia 6

Bé gent, ara mateix he arribat de Vandellòs, abans passant per Tarragona per estar poc més d’una hora de festa, on s’ha celebrat la reunió de la regional de les JERC del Camp de Tarragona. A la reunió i han assistit les JERC de Tivissa, Tarragona, Reus, Constantí, Vandellòs i per primera vegada, les d’Altafulla, on jo n’he estat el representat per que mira, per allò de que alguns diuen que en podria ser el portaveu…

Dimarts passat ja vaig assistir també a la manifestació de les JERC contra la “Constitución Española” que és va fer a Barcelona, on se’m va presentar a tothom que passava per la Seu Nacional de les JERC, va ser una tarda de donar la mà, dir el meu nom i explicar una mica els problemes d’Altafulla i la feina que les JERC d’aquí haurem de fer. Va ser un dia genial, reivindicatiu i festiu al mateix temps, on els parlaments d’en Pere Aragonès, Portaveu Nacional de les JERC, d’en Uriel Bertran, diputat d’Esquerra, i d’en Oriol Junqueres, professor d’història de la UAB, hi van posar la cirereta al dia perfecte, políticament parlant.

Respecte la reunió d’avui he de destacar el ritme de treball de les JERC de Vandellòs, és frenètic! Les mobilitzacions contra la central tèrmica, les encartellades de diferents campanyes, la creació de pancartes en contra de la retallada a l’estatut, el coneixement absolut sobre els mil i un embolics de Vandellòs, la capacitat de mobilització que tenen sobre la població… com algun company de JERC ja m’ha dit, són un exemple a seguir.

Per acabar, vull agrair a en Marc de Constantí, la Núria de Valls i ha en Jordi i en Carles de Reus per, entre d’altres moltes coses, els viatges que han fet a Altafulla, les llargues estones que han xerrat amb mi sobre les JERC i la preocupació que han tingut sobre la creació d’unes Joventuts d’Esquerra a Altafulla. També com no, un “gracies” molt gran a la resta de militants de les JERC (i JERPV!) que he conegut al llarg d’aquesta setmana.

Com varem cridar tots al Tio Canya… Visca les JERC i Altafulla!

Els premis Nobel, amb nosaltres.

Com ja he deixat anar en algun article d’opinió d’aquest bloc, aquets últims dies (i no em passaria si digues setmanes o mesos…) estem assistim a una guerra dialèctica entre catalans i espanyols: els primers, majoritàriament a favor del Nou Estatut i els segons, majoritàriament en contra o amb “peros”.

Però… hi que pensen les personalitat que no són jurídicament de l’estat espanyol? Òmnium Cultural ha trobat, en part, la resposta. L’entitat presidida per Jordi Porta a engegat un manifest de suport a l’estatut del Principat que avui pot arribar a comptar amb el suport de fins a 9 persones premiades amb els prestigiosos premis Nobel. El primer en signar el manifest és el premi de la Pau, de nacionalitat argentina, Adolfo Pérez Esquivel, que va actuar com a mediador entre el govern espanyol i ETA fins l’any 1996, amb l’arribada del Partido Popular al govern d’Espanya.

Aquí és demostra els suports que tenen uns i altres: els catalans tenim el suport de premis nobels, els espanyols tenen el suport de la COPE i la FAES. Mentre nosaltres tenim el suport de personalitats que treballen per la pau, ells tenen el suport d’emissores de radio que demanen que surtin els tancs als carrers de Catalunya o que equiparen el Nou Estatut amb estats dictatorials de la talla de Corea del Nord…

… la pregunta és, també tindrem armament nuclear amb el Nou Estatut? Segur que més d’un del Partido Popular creu que si… aix! Que faríem sense la brunete mediatica! Ser lliures…