Història capritxosa

A vegades em dona per perdrem per la biblioteca de Tarragona, i no fa molt m’hi vaig passar una estona fullejant diversos exemplars del llibre que edita cada any el Centre d’Estudis d’Altafulla. L’objectiu era trobar informació sobre la situació política d’Altafulla al llarg de la II República, i en concret, de l’Esquerra Republicana d’aquells anys. Com veieu els temps canvien!

Gràcies a les dades que he anat trobant i m’han anat comentant, arribo a que Lluís Punsoda i Marques ser l’alcalde d’Altafulla, adscrit a ERC i acompanyat de 2 regidors més del que avui és el partit on milito. Al 1936 el Ple altafullenc estava completat per 3 regidors de la CNT i 1 de la Unió Republicana i un altre d’Acció Catalana Republicana. Un panorama polític divertit on convivien nacionalistes, federalistes, independentistes, anarquistes i republicans.

Però les sorpreses no acabaven aquí. A finals de maig del 1931, la gent de l’entorn del futur alcalde Punsoda van obrir un Casal Republicà al poble, concretament al Carrer de la Barceloneta 15. Vet aquí com de capritxosa és la història, doncs les properes eleccions municipals del 2011 estan previstes pel mateix cap de setmana que just farà 80 anys de la inauguració d’aquest Casal.

La veritat, això m’ha fet pensar força en la situació dels republicans locals dels anys 30 i la dels seus descendents avui, els i les militants d’Esquerra d’Altafulla. A la secció local ja portem un temps amb la tasca pendent de celebrar un Congrés local, que estic segur que serà la primera pedra per encarar bé les properes municipals. Poc a poc, el projecte republicà altafullenc va sumant més gent i més complicitats… i els resultats estaran al caure!

Per cert, a l’esclatar la Guerra Civil espanyola, l’Alcalde Punsoda va dimitir. “Els altafullencs hem de fer la guerra!”… i cap al front a lluitar! Y a hora el pueblo que se alza en la lucha con voz de gigante gritando: ¡adelante! Uf!

Y ahora el pueblo
que se alza en la lucha
con voz de gigante
gritando: ¡adelante!

Delatar al PSOE, poble a poble.

Hi ha una sentencia fusteriana que m’agrada molt, que anteriorment ja vaig comentar. L’il·lustre suecà deia que ell només era unitari amb aquells que lluitaven al seu costat. Entenent que aquesta lluita no era altra que la llibertat social i nacional dels Països Catalans, i que si estan al seu costat és perquè comparteixen uns objectius comuns pels que val la pena deixar-se de sectarismes i unir forces.

És per això que em sorprèn la situació actual de l’independentisme. Potser deu ser perquè, malgrat els anys que portem en la cerca d’uns Països Catalans lliures, no hem acabat d’aclarir un parell de coses. L’objectiu independentista pel qual exercim la nostra militància política i la identitat dels enemics polítics actuals que ens impedeixen assolir aquestes fites socials i nacionals.

Per resoldre aquest segon aspecte, l’independentisme ha d’assumir un nou paper, lleig però necessari, el de delator. Fa uns anys vam arribar a presentar com a simpàtics al PSOE, avui ja hem vist que és un llop amb pell de xai. Ara és necessari, que des del municipalisme, s’interrogui i qüestioni l’ideari, la praxis i la militància política dels 4.857 regidors i regidores del PSOE als Països Catalans.

Que des dels Plens de les viles i ciutats del país se’ls posi contra les cordes. Que quan un poble no es pugui permetre per motius econòmics fer noves guarderies, obrir nous centres de salut o construir equipaments i habitatges socials, els representants locals de l’independentisme facin veure a la ciutadania que això és culpa de l’espoli fiscal al que ens tenen condemnats el govern espanyol de torn, ja sigui del PSOE o del PP.

Potser ja és l’hora de perdre les manies i dir les coses pel seu nom. Aquests regidors i regidores del PSOE potser a la França de la Segona Guerra Mundial serien titllats de col·laboracionistes. I en una situació de crisi com l’actual és encara més necessari denunciar aquells que són copartíceps de la situació que patim, des de totes les institucions, començant pels Ajuntaments, la institució més propera al ciutadà.

Enfront això, els delegats de Zapatero als pobles del nostre país tenen dues opcions. Entossudir-se en la seva militància al PSOE per defensar el nacionalisme espanyol que ordena retallades econòmiques amb conseqüències socials per la ciutadania catalana. O evolucionar, rectificar i passar a militar a l’esquerra independentista en benefici de la gent que més pateix la crisi als Països Catalans. Arribats a la situació d’asfíxia actual, això és el caixa o faixa.

Tossuts d’Altafulla (I)

Euromed, 07:34 del matí. No ha passat ni un quart d’hora que ja estava a la cafeteria del tren, enfilant un part del corredor del Mediterrani, de Castelló de la Plana a Tarragona. Un parell de diaris no tenen lector: La Razón i El Periodico. El primer de la pàgina 14 a la 23 té un estudi electoral on dona com a vencedor al PP amb 23 eurodiputats per 21 al PSOE. El formatget es completa amb 2 escons per la Coalició per Europa i 1 per l’Europa dels Pobles-Verds i un altre per UpyD… més endavant tota la ratzia contra Iniciativa Internacionalista.

Toca pegar un cop d’ull a El Periodico. Pàgina 6, un article ocupa tota la plana ve a dir que “L’independentisme creix, però s’atomitza”. L’escrit acaba amb una sentència digna de tenir una segona part. Sigui quina sugui la sentència del Tribunal Constitucional respecte l’Estat del Principat, tot sembla indicar que l’independentisme tindrà una nova efervescència. Des dels 90 Esquerra aposta per l’independentisme, i sembla que el  darrer procés estaturi a començat a fer despertar el fervor sobiranista a CiU i ICV, cadascú amb el seu tempo.

Tot això ho he preferit traslladar aleshores a l’espectre polític local, a nivell nacional millor no ho toco, prefereixo parlar de persones que conec. Per una banda tindriem l’Alasà que des de fa anys predica l’independentisme al ple, i sembla ser que aquesta legislatura si més no el cap de llista ecosocialista, Francesc Farré, va acompanyar-lo a l’adherir-se a la plataforma de regidors sobiranistes Decidim.cat… tot i que l’altra regidora d’ABG no se jo si l’autodeterminació figura com a preferència a la seva agenda. PP i IDEAL serien els unionistes, potser a titol personal algú s’apuntaria al nou Estat, però a nivell global els Independents liderats per en Josep Maria Perez vindrien a ser com Ciutadans, crec jo.

Arribem a CiU, on representa que haurien de votar a favor de les mocions independentistes… però sorprenentment al Ple d’abril hi van votar en contra. Potser el paper de convergents (o d’UDC…) sobiranistes a Altafulla el juguen millor la gent d’AUPA, que si que van votar a favor d’aquesta esmena. Arribem ara a una cruïlla interessant i determinant, tan pel país com per Altafulla. Porten anys remenant les cireres i saben què és això de governar. Tot i coneixer de primera mà el maltracte rebut des dels governs espanyols de sempre, encara ara el vot dels socialistes és d’obediència espanyola, tan els liders del PSOE als Països Catalans com els cabdills socialistes altafullencs…

30 paraules d’en Puigcercós.

1. País Valencià, 0 aparicions.
2. Illes Balears, 0 aparicions.
3. Justícia social, 0 aparicions.
4. Socialisme, 1 aparicions.
5. Montilla, 1 aparicions.
6. Lluís Companys, 1 aparicions.
7. Euskal Herria, 1 aparicions.
8. Federalisme, 2 aparicions.
9. Junts, 2 aparicions.
10. Generalitat, 3 aparicions.
11. Sobirania, 3 aparicions.
12. ERC+Esquerra Republicana de Catalunya, 3 aparicions.
13. Independència, 4 aparicions.
14. Macià, 4 aparicions.
15. Països Catalans, 5 aparicions.
16. Conservador, 5 aparicions.
17. Solidaritat, 5 aparicions.
18. Madrid, 5 aparicions.
19. Unitat, 6 aparicions.
20. República, 8 aparicions.
21. PSOE, 10 aparicions.
22. Espanya, 12 aparicions.
23. Dreta, 12 aparicions.
24. Valors, 15 aparicions.
25. Nació, 17 aparicions.
26. Govern, 22 aparicions.
27. Estat, 40 aparicions.
28. Catalunya, 55 aparicions.
29. Poble, 62 aparicions.
30. Esquerra, 108 aparicions.

D’un total de 7503 paraules al llarg de 19 pàgines de la conferència que va fer Joan Puigcercós el passat 16 d’abril a L’Auditori de Barcelona. Que ningú hi vegi segones intencions, senzillament m’ha fet gràcia obrir l’arxiu i buscar-hi les les 30 paraules o noms que m’han passat abans pel cap.

Quan ZP aznareja.

Sempre s’ha dit que d’Aznars n’hi va haver dos. El de la VI legislatura, anant pactant amb CiU i PNB, essent poc bel·ligerant i arribant a parlar català en la intimitat. Però amb la majoria absoluta obtinguda l’any 2000 tot això va canviar i el PP, amb Aznar al capdavant, va apuntar el timó cap a la dreta i l’espanyolisme ranci. Només fa falta recordar el faraònic PHN, la reforma educativa de la LOU o la simbòlica reforma de les matricules on s’abandonava el distintiu provincial per homogeneïtzar amb la E estatal. Però Aznar s’ho podia permetre, és més, ho podia fer, doncs tenia una majoria absoluta de diputats conservadors que l’hi donaven suport.

Ara Zapatero sembla seguir l’exemple d’Aznar. Una primera legislatura simpàtica, per encarar una segon mandat més dur amb les autonomies que s’atreveixen a fer reclamacions. L’exemple més clar d’aquest gir el tenim amb la darrera remodelació del govern espanyol, que un any després de formar-se ja necessitava de reformes, on hi destaquen dues figures: Manuel Chaves, president del PSOE i ja ex-President de la Junta de Andalucia. i Ángeles González Sinde, presidenta de l’Academia Espanyola del Cinema.

Per la seva part, Gonzalez Sinde ens mostrava fa un temps la seva carta de presentació al firmar el “Manifiesto por la lengua común“ i assegurant que la marginació del castellà a Catalunya era un fet real. Aquest personatge serà Ministra de Cultura de l’Estat espanyol. Mentrestant, i per si no n’hi havia prou, Manuel Chaves serà Vicepresident tercer i Ministre de Cooperació Territorial, ministeri que en paraules del President Zapatero servirà per “cohesionar Espanya” i tindrà la tasca de desbloquejar estisores en mà el finançament autonòmic, vaja, una perla per a la Generalitat.

I ja que el govern espanyol tenia la maquinaria engegada, la Vicepresidenta De la Vega ha fet un advertiment clar: “Hem de passar d’un Estat reivindicatiu a un Estat cooperatiu”. És a dir, deixar-nos de discutir la xifra del finançament autonòmic per a callar la boca i continuar “cooperant” mantenint l’espoli fiscal als Països Catalans. Tot mentre Zapatero s’oblida del detall que Aznar mai va preocupar-li, que esta en minoria parlamentaria a Madrid. Però hi haurà algú disposat a salvar al PSOE a les Espanyes…

… i llençar-lo als taurons?

Ocupació, divisió, assimilació. (i II)

A les sucursals del PSOE, PP i IU als Països Catalans, en major o menor mesura ja els va bé la supervivència de l’actual Statu Quo, essent compensats per l’amable ordre actual de rotació de cadires entre ells, de col·locació laboral dels respectius fidels al sector públic i de quotes de poder que els asseguren uns magnífics sous, normalment en correlació amb el grau de complicitat amb l’Estat espanyol.

Però aquells que creiem en un altre horitzó polític nacional, des de CiU fins al Bloc i el PSM, passant lògicament per Esquerra (…prou sectarismes per favor…), i vist el succeït els darrers 5 anys amb els diferents processos estatutaris i les conseqüents reaccions, manipulacions i insults a la cara del Govern espanyol, fa falta posar en practica allò que tan prediquem: evidenciar la renuncia i mort de l’Autonomisme. Ho torno a dir: posar-ho en practica.

Això vol dir deixar de ser partits salvavides al Congrés espanyol. Que quan el PSOE o el PP es trobin amb problemes a qualsevol cambra, aleshores d’anar a oferir-se a ajudar per miserioses contraprestacions, el que s’hauria de fer és posar-los pals a les rodes tal i com ens fan ells de forma continua i sense cap tipus de remordiment. Si estem pel que estem, per un nou horitzó, mitjançant la col·laboració amb els partits espanyols no assolirem aquest escenari. Només des de la confrontació i tensió política, democràtica i pacifica podrem assolir els nostres objectius.

Ens van voler fer creure que amb bones formes, des del respecte i amb la voluntat necessària no hi hauria cap problema en assolir determinats plantejaments polítics. Però ja hem vist que fan: Ibarretxe al banc d’acusats amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i l’Estatut del Principat al Tribunal més partidista i tutelat de la Unió Europea, prèvia retallada a les Corts espanyoles. I tot perquè amb la unitat d’Espanya, no s’hi juga. Aprofitem la conjuntura política i forcem la paralització del seu Congrés. No es tracta de salvar-los la pell, es tracta de que si Zapatero ha de caure als taurons, que hi caigui… o se l’hi fa l’espenta final, que de tan en tan un plaer d’aquestos va bé pel cos.